El 21 de febrer del 2012, tres dones de poc més de vint anys d’un grup de música punk anomenat Pussy Riot van pujar a l’altar de la catedral del Crist Salvador de Moscou amb passamuntanyes i es van posar a tocar la cançó A punk prayer durant 40 segons, abans de ser ràpidament expulsades de la catedral per les forces de seguretat. Van ser immediatament arrestades i dues d’elles, condemnades a dos anys en camps de treball a Sibèria.
No era la primera barrabassada del grup feminista Pussy Riot, que, com els Bastards, és més que nombrós (en total són deu membres) i que ha creat, sense voler-ho, un tsunami internacional en el qual Amnistia Internacional, Madonna, Sting i Yoko Ono demanen activament la seva immediata alliberació.
L’interès mediàtic pel cas ha motivat, lògicament, que l’HBO hagi fet un documental en què segueix el cas de les tres joves, amb els extractes més rellevants del procés i entrevistes amb els seus familiars, que expliquen el perquè del seu esperit de rebel·lia i mala llet amb detalls de la infància de les cantants. Pussy Riot: A punk prayer se centra en la crítica directa al règim semiautoritari de Vladímir Putin, un president exmembre del KGB que dirigeix el país més gran del món amb mà de ferro i un entramat de corrupció que supera, sorprenentment i amb escreix, tota la corruptela política del malmenat Estat espanyol.
Com era d’esperar, el mateix Putin, emprenyat, i amb el seu Departament de Cultura a la cartutxera, ja ha bloquejat el documental a tota la Federació Russa. Insisteix que no és d’interès cultural i que insulta directament la població, arguments difícils d’entendre a les democràcies occidentals. Però A punk prayer no es queda només en la protesta de les tres membres del grup. Indaga en la manca de llibertats que pateix el país i que ja han denunciat diverses organitzacions internacionals des de fa anys, ara magnificada amb els Jocs Olímpics d’hivern de Sotxi i el tour de protesta de les tres components als Estats Units.
Per les Pussy Riot, Putin fa de la religió una arma de gran calibre per portar les seves accions polítiques oligàrquiques a terme. Elles protesten a través de performances sonades com les del grup Voina, amb petons sorpresa a policies al metro i carrers de Moscou, o un happening orgiàstic en un dels museus de la ciutat.
Per a Rússia, però, la religió ortodoxa és del tot intocable. Hi ha una reacció quasi sectària a qualsevol atac o protesta a causa de la repressió comunista que els anys trenta va portar, fins i tot, a demolir la catedral del Crist Salvador, que es reconstruiria després de la caiguda de la Unió Soviètica. Ara, religió i política van lligades i, encara que la constitució del país sigui laica, dictaminen la moral del poble, i porten a reaccions de protesta com les de Pussy Riot, que voldrien veure un país deslligat d’un cert tipus de manera de veure el món i la vida que està a anys llum de les societats modernes del segle XXI, com ja hem pogut comprovar nosaltres mateixos amb el binomi catolicisme-PP i el vaixell a la deriva cap a les cavernes de la foscor de Mariano Rajoy i Antonio María Rouco Varela.
A mi, una cosa que em faria molta il·lusió seria veure unes Pussy Riot fent art performances als actes polítics del PP. De moment, activistes de Femen ja han llançat calces tacades de sang a Varela en protesta per l’absurda i primitiva llei de l’avortament que ens volen imposar. És un bon començament i un principi, tot i que més accions pacífiques per tocar-los la moral no anirien pas malament. Bon documental i molt bones vibracions, com ja ens esperàvem.
Gràcies, moltes gràcies, HBO. I gràcies sobretot a les Pussy Riot, que estan intentant canviar el món cap a bé. Per més que a alguns no els agradi.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo