L’art és prou valuós per morir per ell? Aquesta pregunta se la van fer els aliats a finals de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler ficava la cua entre les cames per amagar-se com una rata en un dels búnquers que tenia a Berlín. Encara va tenir temps, però, per anar rapinyant el patrimoni artístic de mitja Europa, que trobava als museus, galeries i col·leccions privades dels països envaïts pel seu exèrcit. I no tenia mal gust, el nano: que si Rembrandts, Vermeers, Van Eycks, Rodins… Ai, però, quan va veure a venir el seu final, no va dubtar a ordenar que cremessin el que no es podien emportar, encara que entre els milers i milers d’obres hi hagués Picassos, Rafaels… i no volem continuar per no plorar. Això, mentre els nostres (ai no, que Espanya era neutral!) encara debatien la pregunta.
Quan les ànimes pensants van tenir clar que, precisament, la història i la cultura d’una civilització eren exactament les coses per les quals estaven lluitant, l’exèrcit dels Estats Units va crear un equip d’experts en art perquè s’unís al front amb l’objectiu de trobar i rescatar els tresors nacionals europeus abans que els nazis i el seu gran dictador ho fessin. Bé, i que els russos també, que l’Ermitage era molt gran per encabir només tresors de la gran Rússia.
Aquesta història extraordinària va captivar l’interès de George Clooney, un tipus odiosament perfecte, perquè ell sí que és guapo, ric i bo en el que fa (que és actuar i dirigir). Però ves per on que, malgrat tenir-ho tot a favor i disposar d’un repartiment també extraordinari, no sempre surten les coses com un s’imagina. I és una llàstima! El problema més greu amb Monuments men és que no ha sabut trobar el to, ni és dramàtica quan vol ser-ho ni és gens còmica quan s’ho proposa. L’acció és inexistent i a tot plegat li falta ànima i empenta. Resulta planera. L’honora l’opció voluntària de no caure en la mitificació i fugir de l’heroïcisme fàcil (recordem que els Monuments men han restat com herois anònims i, per això, injustament tractats per la història). El director de films tan interessants com Bona nit, i bona sort o Idus de març, sembla que hagi volgut remetre al cinema dels cinquanta i seixanta que es produïa als estudis britànics d’Ealing i partir de referents del gènere com La gran evasió (John Sturges, 1963), El tren (John Frankenheimer, 1964) o Un pont llunyà (Richard Attenborough, 1977). D’aquestes, aquí us recomanem, sobre la temàtica de l’art robat, l’obra mestra protagonitzada per Burt Lancaster El tren.
Monuments men, que malgrat algunes crítiques ferotges sí que es deixa veure, no deixa de ser, per culpa de les micromissions dels seus protagonistes, un passeig per l’Europa en guerra, de la qual poques postals restaran al nostre record. Nosaltres ens quedem amb l’escena de la dutxa amb la cançó de Nadal i la del castell de Neuschwanstein. És veritat que constantment la pel·lícula es qüestiona si val la pena l’operativitat d’aquest comando de veterans entranyables capitanejats per un Clooney amb bigotet a l’estil Clark Gable que poc tenen a veure com s’ha dit amb Oceans eleven. Però, dit això, de comandos bèl·lics cinematogràfics dignes de transcendir, nosaltres, Els Bastards, ens rendim a uns. I no cal que us donem més pistes, oi?
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn