The Walking dead no s’aguanta per enlloc, això és una cosa que portem temps dient. D’ençà que ha començat aquesta segona part de la quarta temporada, un cop tancada la vergonyosa trama de la presó, els seus supervivents s’han embarrat ara en una absurda espiral d’aventures on the road a la troballa de Terminus, una suposada nova comunitat de supervivents. Com ja vaig dir fa unes setmanes, la clau d’aquest desastre, segons la meva sempre bastarda opinió, ha estat atomitzar el grup, dividir-lo i seguir-lo grupuscle a grupuscle, de manera desordenada i no lineal, jugant amb flashbacks buits i mal encaixats, com per exemple el que hem vist a l’inici de l’episodi que ens ocupa, Alone, sobre el primer encontre entre en Glenn, en Daryl i en Bob ‘Esponja’, dit així pel seu virtuosisme xuclant alcohol.
Arribat a aquest punt em veig obligat a obrir un parèntesi per fer una cosa que encara no havia fet mai públicament: cagar-me en Lost. Sí, amics, aquella sèrie tenia un no-argument a la que li anava perfecte una narració fragmentada amb flashbacks i flashforwards a dojo per fer jugar a l’espectador a desxifrar el perquè del tot plegat. A vegades quedava bé i tot aquest no tenir ni puta idea de cap a on anava la sèrie, però amb el seu punt final es va fer palès que tot havia estat una gran presa de pèl, només superada per la de Los Serrano o Los Soprano, ara no sé quina volia dir… O potser les dues. El cas és que els seus defensors més radicals encara corren pel carrer cridant “El que importava era el viatge, el que importa era el viatge…!!!”. Com bojos.
Tornant a The walking dead, cada cop queda més clar que la sèrie creada per Frank Darabont i Robert Kirkman per a la televisió ha acabat sucumbint als preceptes narratius de Lost. Des que Darabont va fotre el camp de la sèrie, aquesta ha demostrat una falta evident d’estil i de ritme narratiu lamentables, donant pas progressivament a un seguit interminable de despropòsits poc creïbles i molt mal planificats. The Walking dead no pot ser Lost perquè importa ben poc què ha passat, el que importa és el que està succeint, i la narració a tal efecte s’exigeix lineal. A més, la sèrie fa temps que ha deixat d’estar focalitzada en uns pocs per convertir-se erròniament en coral, fet que, juntament amb les estúpides i gens ben trobades escenes d’acció i els puerils, sobrants i insuportables diàlegs, ha accentuat la pèrdua d’intensitat, emoció i interès de la narració reduint-la a meres maniobres de distracció que no porten enlloc. O a Terminus, que pel fet deu ser el mateix. En aquest últim episodi hem tornat a deixar en stand by en Rick, en Carl i la Michone, per seguir la Maggie, la Sasha i en Bob per un costat, i en Daryl i la Beth per un altre, sense oblidar els minuts residuals d’en Glenn a la troballa de la seva estimada.
Després d’un inici visualment atractiu amb la Maggie, en Bob i la Sasha envoltats de zombis al mig d’un bosc totalment enboirinat, esquena contra esquena, ‘cachete con cachete‘, els tres acaben discutint sobre si anar a la troballa de Terminus o parar i crear un lloc segur per tornar a començar. Més talking dead superflu per acabar com al principi, tots juntets i de la maneta seguint la via del tren rotllo Cuenta conmigo. Les escenes més divertides, però, les han aportat aquesta parella impossible que formen en Daryl i la Beth. Primer amb l’intent del rude caçador d’ensenyar a la dolça vestal a disparar la ballesta (¿?), i segona quan aquests dos, un cop resguardats en una casa funerària, ella es posa a cantar i a tocar el piano sense ni pensar-s’ho. Efectivament, qualsevol en la mateixa situació, perdut en mig del no-res, assetjat per les inclemències de l’apocalipsi zombi, el primer que faria després de trobar refugi en una casa desconeguda és cantar i tocar el piano. La cirereta, però, la posa en Daryl que ajagut en un còmode taüt li deixa anar un: ‘Toca-me-la un altre cop”. O alguna cosa per l’estil. Entremig més diàlegs esperpèntics sobre ser bo o dolent en aquest nou món de caos i destrucció (¿?), més no-sexe a dojo i una irrupció zombi tan ridículament perpetrada que riu-te’n tu de Buffy, cazavampiros. Com a resultat, la parella finalment se separa, tot i els intents d’en Daryl per impedir-ho. Aquest, convertit en una mena de walker més (els més bastards comencem a intuir que el que li passa és que troba a faltar a en Rick), acabarà sucumbint al cansament i a la derrota fins que l’encontre amb uns Sons of Anarchy però sense moto i en clau ‘leather’ li faran trempar la ballesta novament.
En definitiva, tots cap a Terminus, destí comú que serà l’escenari de l’últim episodi d’aquesta temporada i el de la cinquena (i esperem que última, per Déu…!). “¡Pero no se vayan todavía! ¡Aún hay más…!”. Abans de tot això encara ens queden unes miques més d’aquestes divertides aventures per la carretera. La setmana vinent tornarem a agafar el fil d’en Tyresse, la Carol i les nenes repel·lents, i si som bons, potser també d’en Rick, la Michone i en Carl. No visc de l’emoció, bastards i bastardes… No visc de l’emoció.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat