Algunes propostes televisives actuals neixen a partir d’una pel·lícula d’èxit, per aprofitar l’empenta i el record d’aquella història allarguen el seu metratge, algunes vegades de manera totalment innecessària i d’altres només per aprofitar la fama del film. Poques d’elles han estat necessàries per la humanitat catòdica. Com que ara torna aquesta moda n’analitzo les més rellevants. Abans m’agradaria recordar que no és una cosa nova, sinó que anteriorment ja es van fer algunes sèries que no arribaven al nivell de la seva mare cinematogràfica, com ara Starman (John Carpenter 1984) o Stargate (Ronald Emerich 1994).
Hannibal
Entenc la complicada tasca de traspassar a la petita pantalla un personatge tan idolatrat com Hannibal Lecter, per això admiro la proposta arriscada de l’AXN perquè sempre perdran en la comparativa. Tenen la sort que els darrers films sobre el caníbal melòman havien creat un personatge molt per sota de les seves possibilitats i ara quan veiem en Mads Mikkelsen ens sembla un gran Hannibal. Potser ell sí, però la sèrie no convenç. Totes les parts sublims de la sèrie fan referència a la interpretació de Mikkelsen, perquè ell és el centre de tot encara que els guionistes s’hagin encaparrat a fer-lo voltar per la perifèria. Sincerament el plantejament policíac amb Will Graham de protagonista i fent algunes de les escenes pròpies del doctor Lecter a la gran pantalla no ajuden a millorar el producte. En definitiva, l’única relació entre els dos Hannibals és la dieta, res més.
Bates Motel
Si la proposta anterior era arriscada aquesta és una bogeria. És clar que no podien fer una continuació de la Psicosi de Hitchcock perquè ja ho van fer, amb poca fortuna, Richard Franklin (Psycho II), Anthony Perkins (III) i Mick Harris (IV), per això es van decantar per anar al passat de la família Bates. El més discutible és que situïn l’acció a l’actualitat i que no respectin algunes de les característiques del personatges de la pel·lícula, com per exemple que a Norman Bates no li agrada dissecar gossos. El pes essencial del film i de la sèrie són els dos protagonistes principals, en Norman i la seva mare Norma. En els dos casos han escollit molt bé, perquè tant al film (Anthony Perkins o Vince Vaughn en la versió de Gus van Sant fent del fill) com a la sèrie (Freddie Highmore com a Norman i Vera Farmiga fent de mare) estan igual d’espectaculars. Bé, la mare està més expressiva, és clar. El treball del jove Norman està ben aconseguit, ha treballat molt bé els gestos que de gran tindrà encara més accentuats. Lo de la mare només té un qualificatiu: espectacular. Estàs veient la Farmiga i entens tota l’explicació final del film i de com manipula el fill fins a fer-lo tornar més boig del que ja és. Decep la sèrie pel contrapunt teeneger que li han donat, de vegades fa pensar en Sensación de vivir, i tampoc acaben d’aprofitar els personatges secundaris.
Sleepy Hollow
Si a Bates Motel l’escenari i els personatges eren l’única cosa en comú, aquí jo no sé què té a veure una cosa amb l’altra, més enllà que hi surt un paio sense cap que va amb cavall. Vaig deixar la sèrie al segon capítol, per tant no tinc tota la informació necessària, sobretot perquè em vaig cansar d’esperar que hi hagués algun atractiu en la història o en els personatges. Si el que realment buscaven era una excusa per enganxar el públic i si els agradava que continuessin endavant, amb mi no ho han aconseguit. El que jo buscava era un personatge semblant al de Johnny Deep al film de Tim Burton i amb els gadgets corresponents, devia demanar massa.
From dusk till down
Robert Rodríguez és el meu punt dèbil, reconec que moltes de les crítiques que faig a altres creadors les perdono al director texà. No em feu dir per què, però aquest paio em té el cor robat. Per tant, la sèrie i la pel·lícula són magnífiques, tant des del punt visual com l’atractiu narratiu. M’ha encantat de la sèrie la fidelitat dels personatges, dels diàlegs, de la història. Per dir-ho de manera senzilla, la sèrie explica aquelles coses que en la pel·lícula no apareixien, segurament perquè no eren rellevants per la trama en general, però que per una sèrie televisiva vesteixen amb sentit i no s’allunyen de l’origen. M’encanten els actors, els germans Gecko, imitant sense vergonya els seus antecessors cinematogràfics (Tarantino-Clooney) i amb un secundari de luxe, Don Johnson, que ha despertat des del Django tarantinià. La clau és aquesta: RR és un paio sense vergonya que fa les coses per divertir-se, això es nota i tots hi sortim guanyant.
Estic segur que aviat podré anar fent posts com aquests amb material més nostrat, algun dia faran una sèrie sobre el Casanova d’en Serra, o l‘Ignasi M d’en Pons, o d’El somni dels germans Roca. Ah, calla! Ja es fa La Riera, que ho engloba tot i més enllà.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1