No volia tornar a escriure sobre The good wife però després de veure l’episodi quinze de la cinquena temporada que ara ja acaba, no puc més que posar-me davant l’ordinador.
Com sempre, no faré espòilers però us aviso, si busqueu per Google The good wife més l’anglicisme shock, trobareu ràpidament la fatídica resolució del misteri i us arruinarà la vida per sempre, com a mi me l’ha arruïnat.
Us ho explico: just un dia abans de veure l’episodi corresponent vaig anar rebent els twits i missatges de Facebook des dels Estats Units. La gent no parlava del que havia passat per respecte als espectadors que hem seguit la sèrie des del seu naixement però la curiositat pica i em vaig dedicar a mirar el que passava. Una errada descomunal, és clar. Blogs i diaris n’anaven plens. El secret estava ja en boca de tothom.
Malauradament coneixia la dramàtica resolució de l’episodi i això no hi ajudava, però ¿sabeu què? Amb el ritme tranquil i pausat amb el qual arrencava, aquell final no podia anar com tothom deia i ben al fons de la meva ment m’ho vaig negar a mi mateix fins que el pam! va aparèixer, com una bomba d’un atac terrorista en una estació d’autobusos ple de gent.
De sorpreses, n’hem tingut moltes en moltes sèries, sobretot amb canvis sobtats del destí dels seus personatges. Dexter, The walking dead o Sons of anarchy són les més sonades. Però per què a The good wife? Estem davant d’un producte en què la violència és en les paraules i en els gestos dels actors, mai en l’espai gentrificat de Chicago; sorpresa i paor.
Per això The good wife és la gran sèrie americana del moment amb House of cards (True detective està a l’altra cara de la moneda amb la seva torrencial simbologia). I ho és per la dura realitat que representa. Dura en un sentit molt clar: The good wife és un gran fresc de les grans corporacions americanes en l’univers laboral d’aquest país i com els que estan a dalt han de sobreviure com poden per mantenir un estatus cada vegada més en perill. Les batalles es lliuren a les oficines, en els bufets d’advocats i a la xarxa, lluny de la violència del carrer que la veus per televisió o llegeixes als diaris.
El zombi, l’assassí en sèrie o el grup de bandes de motos Harley no pertanyen al món de The good wife. Un dia, però, tot pot esclatar amb un punt violent inesperat, i trasbalsar les comoditats del dia a dia, els diners, el poder, el cotxe de luxe que t’havies comprat i la família. Realitat pura i dura.
No us perdonem. No us ho perdonarem mai, guionistes. Jo personalment deixo definitivament el cinema. La televisió és la reina de la ficció d’aquest segle XXI. I qui ho negui, a aquestes alçades i amb les hòsties que hem rebut els espectadors aquest any, és que és un cyborg, un robot o un simple àlien de segona categoria.
I pels que ja heu vist l’episodi us deixo dos enllaços per acabar d’arrodonir-ho tot.
Entrevista de David Letterman a Josh Charles.
Carta dels guionistes als seguidors després de l´espisodi 15.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo