Menú de navegació+

‘The Day’, la post-apocalipsi caníbal

Publicat el 8 abril, 2014 per a Cinema |

A+ | a-

the-day-movie

La post-apocalipsi és una de les suposades etapes de l’evolució humana (per dir-ho d’alguna manera) més radiografiades pel cinema arran -sobretot- dels temors sociològics i psicològics sorgits al llarg de la tensa i interminable escalada nuclear que es va produir durant les quatre dècades de la Guerra Freda, que van posar en dubte els avenços de la ciència, tecnològics i bioquímics fonamentalment, al servei d’una espècie tan autodestructiva com la nostra. El cinema fantàstic, i més concretament el de sèrie B, ha estat el gènere que més bé i millor s’ha aprofitat d’aquesta visió fatalista de la condició humana, i al marge de la visceralitat i la beneïda porqueria d’alguns dels seus (sub)productes (l’entranyable exploitation italiana dels 70 i 80 sorgida a remolc de clàssics com Soy leyenda, El planeta de los simios, Mad Max 19997 : Rescate en Nueva York, dóna per escriure un llibre), és també el que més bé ens ha fet reflexionar sobre la moral en temps de penúria i els canviants valors d’existència i supervivència adherits a la nostra naturalesa. Faig aquesta defensa del gènere perquè m’ha vingut a la memòria el comentari que em va fer el membre d’un cineclub fa uns quants anys al respecte: ”El cinema fantàstic és de segona fila, no interessa massa”. Per això mateix jo tampoc en consumeixo massa. De cineclubs, vull dir.

La post-apocalipsi cinematogràfica té molts enfocaments però s’agrupen fonamentalment en tres: col·lapse energètic amb guerres subatòmiques o sense pel mig, pandèmia mortal (zombis, vampirs, hypsters, etcètera), o intromissió passivo-agressiva d’elements extraterrestres o altres éssers mitològics (¡Ola ke ase! ¿Invades o ke ase?). Les aproximacions a la post-apocalipsi han augmentat darrerament, per un costat gràcies al creixent pessimisme que ens envolta, des de l’escala més global fins a la més pròxima i veïnal, i per l’altra mercès a l’alta accessibilitat dels nous formats digitals d’alta definició i FX. El fantàstic és un dels gèneres que més ha connectat sempre amb la societat, amb l’imaginari col·lectiu, i prova d’aquesta revifalla tant del gènere com de la pròpia temàtica post-apocalíptica l’hem pogut contrastar durant els darrers anys a la televisió (el format més popular) amb sèries com Jericho, Revolution, The Walking Dead, Falling Skies o The After, per anomenar algunes. Al cinema, pandèmies i invasions alienígenes de tots els colors monopolitzen la casuística des de fa dècades, cosa que -és inútil negar-ho- n’ha devaluat força la temàtica. Entre algunes de les més properes, les interessants Tres días, Fin i els InfectadosLos últimos días dels germans Pastor, sense oblidar l’eclosió definitiva del Segon origen, l’adaptació del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo.

the-day07Una altra d’aquestes darreres aportacions és The Day (estrenada a Sitges l’any 2012 i distribuïda aquí directament en vídeo), film barat fet en blanc i negre (encara dubto si és un tic estètic carregat de presumptuositat o un homenatge directe a un dels innegables films al que es deu), i que fins a cert punt fa reflexionar sobre allò que estaríem disposats a fer per sobreviure. Un grup de supervivents es refugien de la pluja en una casa de camp abandonada (entre ells hi trobem a Dominic Monaghan, el hobbit de Lost). Al poc descobreixen que són assetjats per una comunitat de violents embogits. La llàstima, el desencís, arriba quan, un cop intuïda i confirmada la més que evident amenaça (una comunitat de caníbals), la narració, lluny d’entrar de ple en el tema, s’escuda en la violència buida i estúpida (tot i que ben dissenyada, això sí), ennuegant-se sense remei en els excessos viscerals d’un director sense massa talent (Douglas Aarniokoski, director de Los inmortales: Juego final i alguns episodis de la sèrie Mentes criminales). Llàstima, per què a raó d’això, en un context amb falta de tot, de bastardia absoluta, un es pregunta fins a quin punt estaria disposat a matar als altres per menjar-se’ls. Buscaríeu altres vies o tiraríeu pel dret? No hi ha dubte, però, que un panorama tan desolador com el que exposa el film, el pes del darwinisme i la llei del més fort tindrien molt a dir. ‘Vaig escollir viure!’, confessa exaltat un dels personatges intentant justificar els seus actes. Sens dubte la frase del film i que resumeix el xoc entre la defensa d’una moralitat decadent (la nostra) i la més absoluta i terrorífica llibertat. Una reflexió a la qual la sèrie The Walking dead no ha tingut collons ni d’acostar-se en quatre temporades.

Tot i les evidents imperfeccions de la història, que es recolza argumentalment en tòtems clàssics com La nit dels morts vivents i Assalt a la comissaria del districte 13, i òbviament en un dels més macabres episodis de la irregular The Road, es deixa veure i, malgrat que li costa arrencar i trobar el ritme just, acaba entretenint, que ja és molt per un film fet amb quatre rals i que veurem, com a màxim, estirats al sofà mentre ens gratem l’entrecuix.

Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz

Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat