Focalitzem-nos. Intelligence ja s’ha guanyat tots els punts per convertir-se en la pitjor sèrie del 2014. De raons, un grapat, com ja es va ensumar la Fàtima Deulofeu fa uns mesos. A continuació n’enumero unes quantes:
1) És infumable: ho és, i amb totes les de la llei. Gabriel Vaughn (Josh Holloway) és un superagent secret que treballa pel US Cyber Command. Té implantat un microxip al cervell que li permet estar connectat al torrent d’informació de la xarxa i veure el món en tres dimensions. L’atractiva Riley Neal (Megan Ory) s’encarrega que es mantingui mentalment sa. El comportament de Gabriel pot ser del tot impredecible; aquests són els efectes secundaris del xip. La trama presenta sempre un problema difícil de resoldre per als serveis secrets americans. És aleshores quan Gabriel entra en acció. Les missions són d’un escarransiment difícil de suportar. Si a l’estrena es varen enganxar 16,6 milions d’espectadors, al segon episodi ja l’havien abandonat més de la meitat.
2) És tòpica: i molt. Si faig ús de la meva exageració, fins i tot la titllaria de racista i enutjosament patriòtica. La representació que fa de països com ara l’Afganistan, Síria, Mèxic, Bolívia i la Xina frega el ridícul més absolut. Cada país en on Josh Holloway es mou és com una secció plastificada de Port Aventura amb tots els tòpics magnificats. Per no dir que confonen terroristes bascos d’ETA amb membres d’Al Qaida en el tercer episodi, impressionant feina de camp dels guionistes dignes d’una trona reial.
3) És una còpia: oh, yeah! Una mala còpia de The six million dollar man. Aquells espectaculars implants biònics de l’espia clàssic dels anys setanta han deixat pas al diminut microxip del cervell del nou heroi del segle XXI. En Gabriel Vaughn és Steve Austin en versió moderna, d’això no en tenim cap dubte.
Intelligence, però, també té moltes similituds amb la sèrie Chuck, en què en clau de comèdia veiem com el protagonista té un software al cervell que li permet veure tots els secrets de la CIA. O la menys coneguda, Jake 2.0, amb un agent de la NSA infectat amb nanobots que li donen un poder tecnològic insuperable.
I la realitat augmentada que en Gabriel percep al seu voltant? Ens recorda els serveis de la companyia DigiCom al film Acoso (1994), basat en la novel·la de Michael Crichton. No sé per què, però sempre que barregem espies amb tecnologia acabem trobant en els seus orígens el geni indiscutible de Crichton.
4) Està mal dirigida: l’elenc de directors i guionistes per cada un dels episodis és molt variat. No em dedicaré aquí a repassar-los, però val la pena anar esborrant-los de les nostres llistes televisives. El producte és tòpic, sí, i les escenes estan soporíficament filmades. La cirera del pastís se l’emporten els diàlegs, que són del tot insuperables. «Tu tens més sentiments que els humans», li diu la Megan Ory a en Gabriel Vaughn, tot precedit d’una gran pausa amb l’expressió filosòfica d’en Josh Holloway semblant a les ganyotes d’Alfredo Landa.
5) No aporta res al gènere: res de res. Els ingredients d’aquest drama de ciberpolicies de la CBS, tot i que són sucosos (guerra biològica, intel·ligència artificial, terrorisme islàmic, cartells mexicans, nanotecnologia i atacs cibernètics) cau en un pou sense fons infectat per zombis drogats amb vàlium, per dir alguna cosa.
Descarteu el producte, descarteu-lo, si us plau. Avui crec que he fet la bona acció del dia donant-vos aquest consell. M’ho agraireu de tot cor.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo