Marvel fa temps que ha trobat la terra de fer pipes més enllà de les pàgines gràfiques dels còmics gràcies a la complicitat de Hollywood i la seva projecció a la pantalla cinematogràfica. És així com l’univers de superherois sorgits de la “casa de les idees” s’ha expandit, s’expandeix i s’expandirà fins a proporcions tan imprevisibles que ningú no descarta que en algun moment es provoqui un nou Big Bang. Ben pensat, no em desagrada la idea…
Hi ha un moment que de tant excés un ja no sap en quin món de ficció viu: que si Spiderman, que si Wolverine, que si els X-Men, que si els X-Men New Generation, que si Iron Man, que si Thor, que si Hulk, que si el Capitán América, que si Iron Man amb Thor, Hulk i el Capitán América junts… tot això sense parlar dels superherois de la rival DC Comics. Buf! I hi ha corda per a estona, perquè les franquícies no semblen esgotar-se i ja sabem com funciona la indústria cinematogràfica nord-americana a l’hora de d’esprémer èxits.
Immersos en aquesta festa de disfresses sense aturador, després que tothom pixés colònia amb Los Vengadores i quan menys confiàvem en la segona entrega de la saga del Capità Amèrica (encara que, personalment, la primera la vaig trobar prou reeixida), va i crítica i públic tornen a agafar-se de la maneta per anunciar que estem davant de “la millor pel·lícula de Marvel”. La millor? No sé si tant, però és veritat que autònomament funciona, sobretot com a maquinària d’entreteniment, que ja és molt.
Si bé costarà superar Iron Man I i III, per mi les millors produccions amb segell Marvel, aquest Capitán América 2: El soldado de invierno sorprèn per la bona combinació i equilibri d’elements: la trama, propera al thriller d’espionatge; les seqüències d’acció, espectaculars en la majoria de casos, i els gags humorístics, amb comptagotes però ben intercalats. Els germans Russo, sorprenentment (perquè ningú els coneix), han superat amb bona nota l’encàrrec, sobretot per com de feixuc era superar el llast de tenir un actor amb tan poc carisma en el paper principal (com n’arriba a ser, d’inexpressiu, Chris Evans). El truc és bo i funciona: potenciant-lo a força de formar un equip a l’estil Avengers, on ressalta la bona compenetració entre el capità Steve Rogers i l’espectacular Vídua Negra (Scarlett, jo també et xiuxiuejaria a l’orella), un carismàtic Nick Furia i un complementari Halcón. La seva Nèmesi, el Soldado de Invierno del títol, també aporta el seu gra de sorra amb el seu rerefons dramàtic. I per escollir, ens quedem amb dues grans seqüències: la persecució en cotxe dels agents de SHIELD/Hidra per pelar Nick Furia i la de l’ascensor.
Dit això, la sensació de déjà vu no ens la treu ningú. És clar que us ho diu un fan de Batman, que tant va disfrutar amb la sèrie de l’ABC amb Adam West com amb les aportacions de Tim Burton i, sobretot, Christopher Nolan. I, ja per treure’m la màscara, reconec que espero amb candeletes el nou Superman vs. Batman, malgrat la presència de Ben Affleck. Això sí, no ho digueu a ningú!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn