No pertoca als Bastards parlar de temes transcendentals, per això avui ho farem. Perquè portar la contrària ens motiva i si no s’ha de fer una cosa la fem, és clar que sí!
Miele és el debut com a directora de l’actriu Valeria Golino, coneguda mundialment i situada en un pedestal a l’univers bastard per Hot shots (I i II), que emula la fantàstica paròdia de 9 semanas y media al costat de Charlie Sheen amb tota una lliçó de com cuinar els ous amb cansalada. Per sort, o per desgràcia bastarda, la seva opera prima no té res a veure amb l’humor absurd, més aviat s’acosta al seu paper a Cosas que diría con tan solo mirarla, de Rodrigo García. De fet els temes de les pel·lícules de García, i també la sèrie In treatment, s’assemblen a l’essència de Miele: la mort i les seves circumstàncies.
La pel·lícula es podria mirar des de diverses òptiques perquè dóna per obrir fronts i anar-hi entrant profundament. Ara ho farem. Abans m’agradaria destacar de l’argument allò que no es diu, allò que no es veu. Amagat entre mitges frases, fotografies inexplicades, silencis llargs i músiques escoltades, trobem informacions que no ens són revelades però que sí que poden ser intuïdes. Aquí rau la bellesa del film, en aquells finestres que es van obrint i que ens permeten pensar, reflexionar i dialogar.
Primer de tot cal avisar que Miele no és de visionat fàcil, no per la crueltat de les escenes, que com he dit s’intueixen, sinó pel desenvolupament de la història, que viatja silenciosament sense mostrar detalls, que ens agradaria saber, per poder anar lligant les imatges amb la història. Una vegada acostumats a la personalitat del film, que és idèntica a la de la seva protagonista, un es queda abduït per la senzillesa de les frases, per l’impacte de les situacions i, sobretot, pel somriure dolç i amarg de la Irene (Jasmine Trinca).
Parlem de la personalitat d’Irene, a qui alguns anomenen Miele: noia romana independent amb pocs amics i cap amiga, desenvolupa
la seva tasca amb precisió, amb amor, sabent que pot semblar una «feina de merda» com li diu una de les seves clientes. Irene necessita tenir unes normes per poder sentir-se segura, d’aquesta manera sap que allò que fa és correcte. Tot i això, alguna cosa interna li recorda sovint que hi ha quelcom que no rutlla, els atacs d’angoixa cada vegada són més recurrents i les seves estratègies de distracció, com ara escoltar música constantment per aïllar-se del món o nedar compulsivament a mar obert, no aconsegueixen el seu objectiu de desconnectar. Un dels seus nous clients li permet poder parlar obertament de la seva feina i de les seves sensacions, ja que ella amaga tota la informació a les dues persones més rellevants de la seva vida, el seu pare i el seu amant. Dic amant perquè ella no vol una relació estable i un compromís, sinó que necessita coses efímeres que li recordin que res en aquesta vida és eterna. Les experiències l’han portada a viure sense futur, que d’una banda està bé perquè et centres en el present, el que passa és que la Miele ha perdut la il·lusió.
Ja ho sé. No us he explicat l’argument, ni sabeu quina feina fa la Miele, ni res de res. Aquesta part us la deixo per a vosaltres. Descobriu i gaudiu d’uns dels millors films europeus que veurem aquest any.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1