Un pla mitjà de Freddy Rumsen parlant a càmera i explicant les virtuts de la campanya publicitària de rellotges Accutron, («It’s time for a conversation») inaugura la setena temporada de Mad men. De fet Freddy no parla a càmera, parla a una Peggy Olson embadalida pel talent de la proposta que li ha presentat el seu conseller extern. Un conseller que no és res més que un mitjancer entre Don Draper, que d’ençà que va ser apartat de les seves funcions de creatiu de Sterling Cooper & Partner’s, es dedica a donar secretament les idees a Fredy perquè aquest les traslladi als creatius. Don ha quedat fora del negoci i com li diu Rumsen al final del capítol, cal que hi torni a entrar si no es vol quedar fora definitivament.
La temporada s’inaugura amb una mentida velada, no és d’estranyar, ja que d’això tracta Mad men, de la mentida, de la història que es ven a fora per amagar unes vides que ni de bon tros són les que es mostren. Hàbilment, Matthhew Weiner va fer que els protagonistes siguin publicistes, constructors de relats, d’històries i de suggestives imatges al voltant de productes banals. «Accutron, it’s time for a conversation».
Don va deixar de banda un passat de falsedats i va semblar que mostrant la casa de la seva infantesa als seus fills acabava la mentida i enterrava Dick Withman, però la mentida no pot acabar quan has construït una vida gràcies a les falsedats, ara Don està frustrat, fora del negoci, sol al pis de Nova York, havent de donar les seves idees a través de Freddy i amagant a Megan que ara viu a Los Angeles i que no té feina. Un Don desactivat que no s’atreveix ni a allitar-se amb Lee Cabot (ben tornada Neve Campbell) escudant-se en una altra mentida, «quan aterri vaig directe a treballar».
Però no només Don s’escuda en falsedats. Peggy intenta portar una vida més o menys normal, tot i la frustració que sent a la feina perquè no ocupa el lloc de Don i perquè ha d’estar a les ordres d’un nou creatiu amb el qual té més aviat poques afinitats. Enamorada d’un altre mentider professional com Ted i sola en un pis fosc, Peggy sucumbeix en la darrera escena i cau de genolls i plora de manera desconsolada.
La sèrie està envoltada de grans secundaris amb històries interessants com la de Joan (Christina Hendricks), el borni Ken Cosgroves (Aaron Staton) o l’aparentment canviat i feliç Pete Campbell, personatges que anirem veient com evolucionen alhora que sabrem què els passa a alguns que encara no hem vist com Betty. No sabem si l’afició a les orgies hippies del mestre Sterling continuaran i si el viatge de LSD que va provar temporades enrere és el motiu de tant lloable com estranya afició, però d’ell ens pot sorprendre tot, no sabem si Ted tornarà a intentar seduir Peggy, no sabem si Cosgroves aguantarà la pressió de ser el cap de comptes de l’empresa… L’única cosa que sabem és que cap d’ells té la vida que voldria, però qui la té?
Mad men continua essent una de les millors sèries que hi ha en antena, una sèrie que recull l’herència dels grans narradors costumistes americans (Cheever, Yates, Salinger o Carver), un retrat cru de personatges grisos i modestos que fan de l’aparença i la mentida una manera de viure, una estranya way of life que no és patrimoni només d’Amèrica. Weiner amb Mad men s’ha anivellat amb cineastes com Frank Perry, Sam Mendes, PT Andersoon, Todd Haynes o Mike Nichols com a gran narrador cinematogràfic d’aquesta classe mitjana d’esperit trist però d’aparença alegra. Benvinguts un altre cop a la ficció de Madison Avenue!
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta