Durant la meva època d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, compartia pis a la vila universitària amb quatre companys més. Un d’ells tenia fama de brut; no es dutxava, no parlava i es passava el dia tancat al vàter fent de les seves, com Dr. Hell de Mazinger Z. Un dels costums que tenia era el d’embussar la latrina, dia rere dia, empastifant tot l’apartament amb el seu perfum coco chanel, recurs literari metafòric shakespearià que utilitzo per no ser brutalment gràfic amb el tòpic de la pestilència de les excretes. No us queda paper de vàter? El vaig sentir cridar un dia en plena crisi fisiològica. No, no ens quedava paper de vàter.
Crisis és una sèrie de l’NBC semblant a aquelles mítiques empastifades. Tracta del segrest d’un grup d’adolescents estereotípics d’un col·legi d’elit de Washington DC durant una excursió en autobús. Els pares són polítics de renom, ambaixadors i directors executius, incloent-hi el fill del president, i que fa anar de cap tots els de l’FBI, amb el més que discutible lideratge de Susie Dun (Rachel Taylor), que sembla sortida d’un film teen estil Material girls (2006), amb Hilary Duff.
Durant els primers minuts del pilot (això no és cap espòlier) els espectadors ens assabentem que un dels pares, Francis Gibson (exagent de la CIA que va ser traïcionat pel govern), és un dels principals segrestadors. Individualment, porta els pares a situacions extremes prometent que alliberarà d’un a un els seus fills i la trama va d’això, del que farien els pares per salvar-los, i posa de manifest la inutilitat dels serveis secrets del país més poderós del món de forma no intencionada i deixa els guionistes en el ridícul més espantós, al nivell dramàtic d’El inquilino, amb Jorge Sanz.
La substància untuosa de la sèrie es pot flairar de lluny. Segueix la tradició de Vanished, Kidnapped, Runaway o The nine amb la pertinent dosi pseudopolítica Casablanca-riu Potomac-Capitoli. Què més us he de dir? Que no us la mireu, que no us hi apropeu, que escrivint aquest article us estic fent un gran favor impagable ja que després del cinquè episodi el tema cada vegada va a pitjor.
«No us queda paper de vàter? No, no ens en queda. Haver-ne agafat abans d’entrar. O baixa al súper a buscar-ne tu, que ja ets grandet.» Això és el que li vaig contestar, al company de pis, el que ho pastifejava tot. I si em llegeix, ja us ho dic, no el perdono. Vosaltres sé que, com sempre, fareu el que vodreu amb el tema Crisis, però jo us he avisat; «Puños fuera!», metàfora Mazinger, per si dubtàveu dels meus impressionants coneixements literaris.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo