Fa uns mesos ja vaig explicar les interminables tribulacions de l’erràtica Lindsay Lohan al rodatge de The Canyons de Paul Schrader. De llavors ençà, poques coses han canviat. L’actriu és més famosa per la seva addicció a l’alcohol i la premsa rosa que el seu treball a Hollywood, com ja ha demostrat amb el reality show Lindsay, de la cadena televisiva Own de l’arxiconeguda Oprah Winfrey. Own (Oprah Winfret Network) es va començar a emetre l’1 de gener del 2011 i se centra en el seguiment de casos polèmics amb celebritats de tota mena, com ara Lance Armstrong confessant l’ús de drogues esportives durant les competicions de ciclisme o l’entrevista a la família de la Whitney Houston després de la seva desgraciada mort. La Lindsay ha estat la seva nova aposta.
Les càmeres d’Own han seguit la vida de la Lindsay, fet que ha permès als espectadors ser testimonis dels seus constants canvis d’humor, uns horaris més que caòtics i sobretot la terrible sensació de soledat que respira en tot moment. Own pivota entre l’angoixa de l’actriu per trobar pis a Nova York, els seus esforços per deixar la beguda i tenir una vida regular lluny de les festes salvatges de Los Angeles. Descobrim que, tot i alguns brots verds, segueix arribant tard o simplement no apareix als escassos rodatges i festes a casinos i discoteques que li ofereixen, cosa que fa perdre el temps i els diners als professionals que treballen amb ella. La Lohan està envoltada de coachers que l’adujen a fer esport, a no apropar-se a la beguda, a trobar el millor pis, a mantenir-la lluny dels paparazzi o a posar en ordre el desgavell de roba i objectes que l’ofeguen de mala manera.
La Lohan és una acaparadora compulsiva que tot i la seva joventut – només té 27 anys- sembla una dona espatllada de quaranta, no deixa de fumar en cap moment, es tanca als hotels per amagar-se dels fotògrafs -sóc una presonera, diu en un dels moments del reality– i puja a cotxes de luxe que la porten d’un extrem a l’altre de la ciutat, amb uns seguidors que l’assalten només de veure-la, i en qualsevol moment. La Lindsay visita la seva mare -que també viu a Nova York-, va a dinar amb el seu pare (en Michael Lohan) i amb el que feia temps que no parlava, assisteix a una desfilada de models d’una de les seves germanes i treu els plats bruts de la seva família amb reticència i sota la constant pressió de la productora, que li recorda que ha firmat un contracte amb ells a canvi de total transparència. En el capítol final ens fa una revelació: ha tingut un avortament involuntari, s’enfonsa en el plor i la tristesa, la notícia salta immediatament a la premsa del cor i emplena les xarxes socials com un virus.
Lohan, aquella nena prodigi de Walt Disney de Juego de gemelas (1998) i Herbie, fully loaded (2005), és un altre exemple del que causa la fama en l’equilibri emocional d’un infant
que de sobte es torna adult i no ha viscut res més. Els diners i el culte a la personalitat implica, en molts casos, una profunda diarrea mental difícil d’escapar amb greus conseqüències psicològiques. Veient amb esforç el reality, un s’adona de l’angoixa que arrosseguen aquests famosos, habitants errants d’una demoníaca mediàtica fantasia que els enfonsa en la més profunda infelicitat del culte al personatge que s’han creat. «Ja els hi regalo», diria la filosofia bastarda. Amb paper Albal, ben lluny i molt ben empaquetat.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo