La cadena americana A&E fa unes setmanes va estrenar Those who kill, versió americana de la danesa Den som draeber. Què ens aporta aquest nou producte? La veritat és que res de res. Amb això no vull dir que veure els prop de 50 minuts que dura cada episodi sigui una pèrdua de temps, sinó que hem d’estar predisposats que aquesta no ens quedi en la memòria al cap d’un parell d’hores ni que sigui una sèrie de què parlar mentre fem un descans a la feina o amb els nostres companys serièfils.
M’explico. La sèrie se centra en Catherine Jensen (Chloë Sevigny, Hit&miss), una detectiu que s’aboca totalment en el cas que l’ocupa i a qui no importa gens saltar-se la llei per aconseguir els seus objectius o per venjar-se, i Thomas Schaeffer (James d’Arcy, El atlas de la nubes), un psicòleg que l’ajudarà en les seves investigacions però que es troba en la fina línia que separa el seny de la bogeria. Aquest grup haurà de resoldre casos d’assassins en sèrie psicològicament pertorbats alhora que s’han d’afrontar als fantasmes del passat. Res que no haguem vist en altres sèries.
Continuo. Pel que podem deduir en els primers episodis, ella té un problema familiar no resolt amb el seu pare, que podria ser una de les raons per les quals s’entrega a l’automutilació, fent-se talls a les cuixes amb navalles d’afaitar. Ell és un professor de psicologia de la universitat que, anys enrere, ja va fer d’assessor de la policia amb un resultat nefast. Fins aquí tot són estereotips.
Acabo. Per què dic que no és una pèrdua de temps veure la sèrie, tot i el que he explicat anteriorment? Doncs primer de tot ella. Chloë Sevigny. Sí, aquí seré sincer i us diré que sóc totalment parcial. Des de Hit&miss que tinc debilitat per aquesta actriu. Ja amb un aire de per si una mica sonat, Sevigny ens fa una interpretació del seu personatge prou bona per creure’ns-el. Flaqueja l’interpretació de James d’Arcy: de la mateixa manera que em crec Will Graham quan m’explica els motius que han portat algú a cometre un assassinat, em costa molt creure’m el personatge de Thomas Schaeffer quan fa el mateix. Un altre motiu és que, tot i que les històries ja han estat explicades moltes vegades, aquí ens ho expliquen d’una manera més fosca, sense la poesia d’Hannibal o la bogeria de True detective.
Ara que ja he arribat al final d’aquest article i l’he repassat, m’adono que amb aquesta crítica el que hauré aconseguit, possiblement, és posar-vos més dubtes sobre si veure-la o no. Aquesta és la mateixa situació en què em trobo jo a cada final d’episodi. Per un costat tinc l’admiració que sento per la Chloë i les històries de novel·la negra i per l’altre demano de veure productes nous, bons i que em sorprenguin. No n’hi ha prou de fer un bon producte, s’ha de fer el millor. La competència és ferotge i l’espectador, exigent.
Bé, aquest article el vaig escriure quan havien emès uns quants episodis de la sèrie. Per motius d’actualitat cinèfila, no ha pogut sortir fins ara, quan ja s’ha acabat la primera temporada. D’unes setmanes enrere fins ara què ha canviat? Doncs la veritat és que poca cosa: segueixo sense creure’m el psicòleg criminalista. Això sí, la temporada ha anat de menys a més i ha tingut un episodi final que m’ha deixat amb moltes ganes de saber què ha passat. Però per això hauré d’esperar a l’any que ve… espero.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats