Quan parlem de Luc Besson i del cinema d’acció ens hem de posar tots drets, més enllà dels gustos personals cap al treball d’aquest director francès, és innegable que ha marcat un estil que es reconeix ràpidament: acció, acció i més acció en un marc familiar i buscant sempre la bondat de l’espècie. Tot i que a la direcció ha optat últimament per l’univers de l’Arthur i el Minimoys, continua escrivint històries trepidants com ho ha fet des del seu debut cinematogràfic. Per tant hem de sumar històries com Colombiana (2011) o Des de París amb amor (2010) a les anteriors Nikita (1990), El professional, León (1994) o Transporter (2002), entre moltes altres.
El seu darrer film estrenat, abans que arribi Lucy, amb Scarlett Johansson, és aquesta 3 days to kill, dirigida per McG (Terminator Salvation), amb l’estil encara més accentuat de l’habitual. Comencem amb força, amb unes escenes d’acció ben aconseguides i amb una clara diferenciació entre el bé i el mal, no fos cas que ens equivoquéssim. El protagonista (Kevin Costner) 
torna a ser un policia que està a punt de retirar-se, en aquest cas per malaltia, i que encara tindrà una darrera oportunitat per fer un servei al planeta i a ell mateix. Aprofita el poc temps que li queda de vida per reconciliar-se amb la seva exdona (espectacular Connie Nielsen) i la seva filla. El personatge s’assembla a unes de les creacions anteriors de Besson, Bryan Mills (Liam Neeson a Taken), tot i que en aquest cas no haurà de lluitar contra mafiosos que trafiquen amb dones sinó que tindrà l’honor d’evitar un atemptat atòmic.
En l’anunciat us he dit que hi havia el millor i el pitjor del cinema d’acció, ara us ho explico. El pitjor que trobem és el punt melodramàtic més que previsible que provoca en l’espectador una reacció escatològica que fa que et vinguin ganes d’engegar-ho tot a rodar. Des del primer moment planeja l’esperit d’un happy end terrible en què els diabètics visitaran urgències massivament per sobredosi de xocolata calenta. Les relacions familiars i les seves reaccions es veuen a venir de dues hores lluny i tens l’esperança que no succeeixin, penses «no seran capaços de fer-ho…» i ho fan. Cagada.
El millor és l’acció i l’humor. Bones lluites cos a cos, sense contemplacions (moment ascensor, genial!), persecucions més que correctes pels carrers de París. I per sobre de tot, l’humor. La pel·lícula se’n riu de tot i de tothom, com demostra personatge histriònic i 
exagerat de la sexy Amber Heard, que com a inspector de l’FBI podria ser un dels integrants de la pel·li d’en Cárdenas (FBI: Frikis Buscan Incordiar) amb més mala llet. En els moments de comèdia, Kevin Costner no desentona gens ni mica, tant en la relació amb els ocupes del seu pis com en les brillants escenes en què tortura els mafiosos mentre ha de compaginar la seva feina amb el paper de pare exemplar.
3 days to kill és com anar a la muntanya russa, per una banda et cagues a sobre i de sobte esclates a riure, o tens ganes de marxar del cinema i a l’escena següent aplaudeixes. No sé si a vosaltres us passarà el mateix, si no és així m’aviseu i visitaré el meu psiquiatre de capçalera, no fos cas que s’hagués de regular, un altre cop, la meva medicació.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1