“És una pel·lícula del seu temps”, declara el jove realitzador Carlos Marquès-Marcet parlant de la seva opera prima 10.000 km. I tant, però és molt més que això.
L’arrencada és brillant, amb un pla seqüència de traca i mocador que dura gairebé 25 minuts i que per si sol, gràcies a una subtil coreografia formal i interpretativa, ja condensa la tesi central del relat. És una escena quotidiana que podria viure qualsevol parella, amb un despertar idíl·lic que comença amb sexe, continua amb una conversa i una dutxa, però acaba amb un esmorzar intermitent marcat per les discussions habituals i una decisió capital per al futur de la relació, quan a un dels protagonistes li sorgeix una feina temporal irrenunciable.
A partir d’aquí la pel·lícula evoluciona a través d’un degoteig d’escenes que desgranen el deteriorament inexorable de la relació, marcada per la separació física (els 10.000 km del títol). Una distància que no evitarà que mantinguin un contacte d’allò més íntim gràcies a la virtualitat que ofereixen les noves tecnologies i les xarxes socials, sigui a través d’eines com Skype, Whatsapp o el correu electrònic, on hi ha cabuda per a les converses banals, les discussions sonores, l’amor i fins i tot el sexe. També per a cursos de cuina en línia, com aquella genial que mostra com s’haurien de tallar les cebes…
A més del tempo, aquesta petita gran història amb un final tan previsible com cruelment real funciona pel reeixit treball amb els actors. Clau són, sens dubte, les interpretacions d’uns més que convincents David Verdaguer i Natàlia Tena. Primer, perquè ens sorprenen amb el canvi de registre que emprenen; ell, per la seva faceta més coneguda de comediant a la televisió, no tant en teatre, i ella, perquè se la coneix majoritàriament per dos papers en mons fantàstics, els de Nymphadora Tonks a la saga Harry Potter i d’Osha a Juego de tronos. I segon, per la química que destil·len a la pantalla, que fa encara més creïble aquesta història que funciona molt per diàlegs, però també per silencis, fora de camps i el·lipsis, eines tan cinematogràfiques com ho són la veu, la gesticulació i aquests ulls que tant parlen pels actors.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn