Feia molts anys que no m’ho passava tan bé amb la nova fornada de propostes cinematogràfiques (incloent-hi les sèries de televisió) que tornen a apostar pel gore. Els que ja voltem la quarantena i vam descobrir el cinema en sessions dobles de terror més comèdia italiana (o espanyola), semblàvem destinats a no poder reviure aquelles sensacions i aquells plaers tan viscerals.
Molts experts diuen que el caràcter de les persones es construeix entre els nou i els quinze anys, doncs imagineu-vos aquella colla de testosterones amb potes que visitàvem les sales de cinema als anys vuitanta. A més, està demostrat que la màxima connexió neuronal es dóna en aquest període de temps, per això la gran majoria de nosaltres recordem millor les cançons, els poemes i les pel·lícules d’aquell moment.
Tot això ho dic per una raó: estic content. Content per com The walking dead ens mostra els budells, content per com la tortura plàstica i exquisida d’Antichrist es pot veure en pantalla gran, content perquè algú s’atreveix a filmar i a projectar A serbian film, content perquè Winterbottom ens mostra The killer inside me i, sobretot, content perquè existeix Alexandre Aja.
Aja va començar a ser conegut aquí per Alta tensión (2003) tot i que en algun festival ja li havien reconegut la seva opera prima, Furia (2001), i va encarregar-se del remake de Las colinas tienen ojos, va continuar amb Reflejos i quan arribi al nostre país la seva última pel·lícula, Piranha, rebrà crítiques per totes bandes, d’alguna associació de pares, religiosos o no, també.
Doncs des d’aquí la vull defensar, perquè m’ha fet viatjar en el temps i he gaudit d’imatges ja conegudes i millorades. Diuen també que la memòria tendeix a recordar els aspectes positius de les experiències passades. Per tant el que dic és subjectivament perillós.
Us proposo una llista d’alguns moments que m’han fet trempar de Piranha:
- Evidentment: les piranyes.
- Les referències a Tiburón (1975) i Tiburón 2 (1978): Richard Dreyfuss en una aparició anecdòtica. La semblança entre els caps de policia. Els fills perduts en una barca. La noia fent esquí aquàtic. La pèrdua de membres a mossegades…
- Els danys col·laterals durant l’atac massiu a la platja ens regalen moments de gore més que interessants, sobretot quan les persones que fugen de l’aigua són atacades pels ferits, que semblen zombis, i l’escena graciosa de la cigala.
- L’efecte Alien: Elisabeth Sue (Karate Kid, 1984) com si fos la Ripley. Les escenes subaquàtiques que ens transporten cap a la cova de posta d’ous. Una part del final. Les piranyes.
- Quan un dels policies, Ving Rhames, agafa el motor d’una embarcació i emula el gran Lionel de Braindead (1992).
- El ball de les sirenes.
- Moments Porky’s (1982)
- L’aparició de Cristopher Lloyd (Regreso al futuro,1985)
Enviat per: JEP SOLER
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries