Aquests dies es compleix el 70è aniversari del Desembarcament de Normandia, una de les operacions militars més grans de la història i considerada la decisiva per canviar el curs de la Segona Guerra Mundial. 5.000 embarcacions i 150.000 soldats mobilitzats van participar en el primer assalt a les platges de la costa francesa. Una batalla que el gran Steven Spielberg (sí, Jep Soler, has sentit bé: GRAN) va immortalitzar a la pantalla amb aquella obertura magistral que encara avui dia ens emociona a Salvar el soldat Ryan (1998).
I qui ho havia de dir, que, setanta anys després, una pel·lícula de ciència-ficció que recull el bo i el millor del gènere dels darrers anys seria la que retria el millor homenatge possible a aquest esdeveniment històric.
Parlem d’Al filo del mañana, el blockbuster més imaginatiu de la temporada. Protagonitzada per Tom Cruise (un valor gairebé sempre segur) i Emily Blunt (capacitada com poques per tocar tots els gèneres i no morir en l’intent), la pel·lícula té la capacitat de ser original partint d’elements de reciclatge i déjà vus. El plantejament del punt de partida, sense anar gaire lluny, no és altre que jugar de nou amb l’etern retorn vertebrat per Atrapat en el temps. I com Bill Murray atrapat en el dia de la marmota, aquí Tom Cruise, el soldat Cage, entrarà sense voler en un bucle temporal que el portarà a viure (i reviure) la batalla més descomunal que enfrontarà una aliança de nacions contra un nou eix del mal personificat per un exèrcit d’alienígenes establert a l’altre costat del canal de la Mànega (diríem que a les mateixes platges del litoral de Normandia). Reclutament forçat, entrenament, salt en paracaigudes i morir en l’intent… un cop i un altre… esdevé la rutina diària del pobre soldat Cage fins que no trobi, talment com si participés en un videojoc, la clau per vèncer (o no) l’enemic. Sí, es tracta d’avançar pantalles, però, com aquell pioner Call of duty, la proposta atrapa. I molt.
Doug Liman (autor de la fundacional saga de Jason Bourne) esdevé sens dubte un dels artífexs que han sabut portar a bon port aquest argument, acceptem-ho, demencial, conjugant l’humor, l’acció i el bel·licisme amb un muntatge que es mereix tots els Oscars del món, sobretot perquè ho fa tot tant entenedor i vibrant. Potser el tram final cau, com sol ser costum, en el terreny de les concessions, però Al filo del mañana sap fugir de la rutina a què ens tenen malauradament acostumats en aquests darrers anys altres films del gènere sci-fi i no caure en el terreny del ridícul majúscul en què podia caure aquesta autèntica marcianada. Dues hores vibrants, que em remeten a les sensacions que vaig experimentar amb Starship troopers del mestre Verhoeven (amb la qual manté certs lligams).
PD: A Tom Cruise li hauríem de fer un monument perquè és dels actors que, amb comptades excepcions, no ens defrauda i aconsegueix mantenir un nivell òptim en les grans produccions que protagonitza. Fins i tot amb arrugues de més.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn