Orange is the new black es va convertir en un fenomen televisiu de la nit al dia amb l’estrena de tots els episodis per Netflix de la primera temporada l’11 de juliol del 2013. En Jep Soler ja va fer una aproximació favorable del primer episodi en un article per als Bastards i la crítica americana -m’agrada pensar- el va seguir amb els dotze que quedaven.
La segona temporada va arribar fa unes setmanes també d’una tongada i va superar en espectadors House of cards i va fer que els crítics amb menys vida personal de la constel·lació televisiva es tanquessin a veure els 13 episodis corresponents i escriure cròniques com aquesta. S’han posat tots d’acord – i amb molt poques excepcions- i les crítiques han sigut positives, i han rebentat la globosfera amb comentaris enlluernats. El punt de partida no és original: dona blanca, jove i atractiva és condemnada per un episodi de contraban de drogues que va passar fa temps i acaba a la presó amb totes les de la llei. Basada en les memòries de Piper Kerman, Orange is the new 
black: my year in a women’s prison té diferències notables amb la sèrie com ja ha manifestat l’escriptora en més d’una entrevista; la vida dels personatges està llimada per adaptar-se a la comèdia, la xarxa exterior familiar de la Piper va ser ben forta i no li va causar problemes com al seu alter ego de ficció i les condicions de la presó deixaven molt a desitjar amb una constant batalla pels productes de primera necessitat com ara el sabó o la pasta de dents, detalls que no veiem a la fabulació de la pantalla.
Defensar Orange is the new black se’m fa molt difícil, sobretot sabent que la població femenina a les presons dels Estats Units ha augmentat un 80% en les últimes dècades. Si hi hagués tocs d’humor intel·ligents, encara ho entendria, però la trama sembla sortida d’un film dolent d’institut amb situacions absurdes que no s’atreveixen a tocar el drama del sistema penitenciari americà.
Jenji Kohan hi és al darrere. Productora de Weeds ja ha tingut més d’una crítica desfavorable pel seu tracte estereotípic dels afroamericans, tot i riure’s també -i amb això serem justos- de l’automatitzada vida dels wasps de la classe mitjana estil Desperate housewives. Si Weeds es centra en una dona de l’univers suburbià que sobreviu en el negoci de les drogues envoltada de gàngsters afroamericans, Orange is the new black és una transposició de més del mateix però dins d’una presó; una Helena de Troia endinsada en un món que no li pertoca i que embolcalla el seu personatge de minories que l’ajuden a destacar amb els matisos corresponents de lesbianisme ja vistos en el cinema presó-dona-sexe-exploitation dels anys setanta tipus Women in cell block 7 (1973), Cell block 9 (1977) o Female convict 701: Scorpion (1972).
Afroamericanes histèriques, agressives i boges pel menjar ràpid, asiàtiques submises i llatines que utilitzen el sexe com a arma per aconseguir els seus objectius, aquests són els puntals dels arquetips que es presenten per explicar una trama a estones complexa.
Amb perspectiva, Orange is the new black no té pinta que en el futur envelleixi amb els honors que en aquests moments està rebent. Potser canviaran el títol més endavant per The new white.
Temps al temps.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo