Sabeu aquella veueta interior que quan esteu fent una cosa que sabeu que no hauríeu de fer se us desperta i us va dient: «Això no ho facis», o «Això que estàs fent està malament»… Sabeu quina vull dir? Doncs aquesta veueta va deixar de ser veueta i es va posar a xisclar quan vaig decidir veure en versió original la pel·lícula I, Frankenstein.
Però com que sóc dels que no els agrada que els diguin què puc fer o què no, vaig decidir de veure-la. Ja abans la veueta estava afònica de tant cridar mentre buscava la cartera per pagar l’entrada al cinema. Va començar la pel·lícula i em vaig disposar a perdre 90 minuts de la meva vida, que tot i que no és molt emocionant, són 90 minuts que hagués pogut dedicar a l’hort, les gallines o a la vida contemplativa, de segur molt més profitosa que no pas veure una revisió del mite de Frankenstein tan mal portada.
Sóc d’aquells a qui agrada que es facin revisions dels clàssics. Si partim del fet que el clàssic és el film Frankenstein de 1931 i entreu a la Viquipèdia i busqueu pel·lícules Frankenstein us sortirà un llistat amb més de 100 films al voltant de la creació del doctor Henry Frankenstein. Hi trobem de tot: del clàssic i la seva seqüela, La núvia de Frankenstein (1935), passant per films de ciència-ficció com Frankenstein conoce a los monstruos del espacio (1965), comèdies, com la fabulosa El jove Frankenstein, de Mel Brooks (1974), cross-overs com Dràcula vs. Frankenstein o films d’animació com Frankenweenie, de Tim Burton (2012), sense oblidar la que potser ha estat la més reeixida i coneguda, Frankenstein, de Mary Shelley (1998), amb un Robert de Niro en el paper del monstre. I això només en pel·lícules, que si entrem en el món de la televisió no acabem, des de La família Addams fins a Once upon a time. Si fins i tot penso que Robocop (la primera, no aquesta cosa que han perpetrat i que en Callahan ja en va dir el que en pensava i que comparteixo totalment) és una revisió del mite!
Doncs bé, tot i que m’agraden els remakes, he de dir que el que han fet amb I, Frankenstein ha estat una pèrdua de temps, diners, recursos econòmics i naturals, ja que la tinta, el paper, l’electricitat i l’aire que s’ha gastat per gestar, escriure, il·luminar i discutir sobre el film no ha servit per a res. Us explico de què va la història: després de vagar pel mon i el temps, Frankenstein es troba immers en una lluita que mantenen les gàrgoles, éssers creats per Déu per mantenir a ratlla els dimonis que volen recuperar la terra. Ja està. Aquesta és la història. Sí, bé, és molt resumida, però de fet és que el film no té res més. Bé, no és això tampoc. Te lluites, té una història d’amor, en fi, que té tots els elements típics i tòpics que ha de tenir un film d’acció.
Tampoc entenc el títol: I, Frankenstein. Per què aquest títol si al cap de 10 minuts ja no es diu Frankenstein sinó Adam? Deu ser que no he entès el missatge del film i en comptes de ser una revisió actualitzada del monstre creat per Mary Shelley és una metàfora del Gènesi de l’Antic Testament? No ho sé i, la veritat, no gastaré ni 2 segons a pensar-hi.
Pel que fa als actors en el paper protagonista tenim a Aaron Eckhart, que l’única cosa que ha fet que m’ha agradat ha estat Gràcies per fumar, suposo que atret per la banda sonora del film. L’acompanyen, en el paper de la científica comprensiva Yvonne Strahovski, que podem veure a la sèrie Chuck i que ara hem d’aguantar a la nova temporada de 24. Un dels motius pel que em vaig decidir de veure la pel·li va ser per Bill Nighy, un actor del qui en sóc fan i que en aquest film s’encarrega d’encarnar Naberius, el dimoni dolentot que vol acabar amb tot. I els mites van caient.
Però com que sóc de naturalesa optimista, no puc dir que d’aquest film no n’hagi tret res de bo. La moralina final seria: quan sentis la veueta interior… CARDA-LI CAS, COLLONS!!!
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats