Quan Vitto Andolini arriba a l’illa d’Ellis, a la badia de Nova York, sol i orfe, després que el cap mafiós de Corleone (Don Ciccio) hagi matat els seus pares i germans, queda fascinat per la vista de l’Estàtua de la Llibertat; a través dels ulls d’aquell nen preveiem una nova vida, plena de dificultats però que per a ell també és plena d’esperances. A The immigrant, de James Gray, Ewa (Marion Cotillard) i la seva germana Magda (Angela Sarafyan) arriben esperançades a Ellis, amb la idea d’arribar a Brooklyn, on viuen els seus oncles, que les han d’acollir després que els seus pares van ser assassinats i decapitats durant la Gran Guerra. Però una bronquitis obliga Magda a ser ingressada a l’hospital i Ewa se la vol repatriar per un estrany succés impúdic que ha passat al vaixell. Bruno Weiss (Joaquin Phoenix), amb molts contactes a l’illa, rep la súplica d’ajuda per part d’Ewa, ell accedeix a ajudar-la a no ser repatriada i es converteix en el seu mentor i protector. Bruno és, però, un proxeneta jueu que té la idea que Ewa es prostitueixi per guanyar els diners i rescatar la seva germana de l’hospital.
La trama es va complicant a mesura que avança: en un principi Ewa està sota protecció de Bruno, però aquest l’empeny a prostituir-se, ella hi accedeix, perquè com molts dels personatges de les pel·lícules de Gray (se’n recorden de Bobby Green a We own the night?) està atrapat per uns llaços familiars molt forts que la tenen lligada, es converteix en una dona freda, pragmàtica i dura. «Jo no beso la mà d’aquell que em maltracta», diu en un moment de la pel·lícula. Bruno es desespera per aquesta duresa, ell està enamorat d’Ewa i també està amb la dicotomia d’estimar-la, mentre té a sobre el pes de la culpabilitat de tot el que l’ha obligada a fer. L’aparició del mag Orlando (Jeremy Renner) dóna a Ewa un bri d’esperança, Orlando no és qui la reté sinó aquell que li ofereix una sortida, la màgia com a representació dels somnis.
James Gray és un dels directors actuals més aclamats per la crítica, i és d’aquells autors (a vegades també em passa amb Scorsese) que et transmeten la sensació que sempre fan la mateixa pel·lícula en contextos diferents. Gray parla sempre de personatges amb uns llaços familiars que no poden deixar enrere, atrapats en mons que els superen i en contextos en què la hipocresia és dominant. Són criatures imperfectes que busquen un nou món per redimir-se, una redempció que sempre suposa la condemna d’un altre. Aquestes constants apareixen en altres pel·lícules seves com Two lovers o We own the night. La gran diferència que presenta The immigrant és la distància que es pren el director respecte a la història, una distància que crec que es fa palesa en una trama que no és contemporània al seu temps i amb la fredor d’uns decorats que presenten la Nova York del 1921 com un infern per als nouvinguts.
The immigrant és doncs una altra mostra del talent del director i dels seus actors, sobretot Phoenix (actor fetitxe de Gray) i Cotillard, un nou fascicle d’una gran obra que Gray fa temps que escriu.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta