En l’última edició dels Oscar, en la categoria de millor llargmetratge d’animació, al costat de les multimilionàries Toy Story 3 –que es va emportar l’estatueta– i Com ensinistrar el teu drac, luxoses superproduccions digitals i en 3D, es va colar la producció francesa L’illusionniste, de Sylvain Chomet: una pel·lícula gairebé provocadora en la seva resistent reivindicació vintage de l’animació artesanal. I sense diàlegs, per acabar-ho d’adobar.
La base de L’illusionniste és un guió escrit per Jacques Tati com a carta d’amor a la seva filla Helga Marie-Jeanne Schiel, i mai no rodat. Chomet, que ja a Bienvenidos a Belleville va demostrar la seva devolció per la comèdia clàssica, converteix el protagonista de L’illusionniste en una rèplica dibuixada del Monsieur Hulot de Tati; el resultat és una pel·lícula potser massa delicada, virtuosa i exigent per ser estrenada als nostres cinemes, on continua inèdita.
Malgrat tot, un dels responsables d’aquesta filigrana és català: Toni Mengual, amb una experiència de quinze anys d’animador –i que ha treballat en pel·lícules com El Cid o Chico & Rita–, que aquesta setmana ha revelat alguns dels secrets del rodatge del film en una conferència emmarcada dins el fòrum Non Stop Barcelona Animació que s’està celebrant aquests dies.
Mengual –que confessa el deute del film amb els llargmetratges de Walt Disney dels anys seixanta– subratlla el risc que implicava l’operació, “ja que a França Jacques Tati és un ídol, i Sylvain Chomet se la jugava molt fent una pel·lícula que havia d’haver fet ell”, i admet que “quan em van confirmar que entrava a treballar a L’illusionniste em vaig submergir en el món de Tati per documentar-me. El personatge principal intenta assemblar-se fidelment a Monsieur Hulot, tot i que la creació de la resta de personatges és més lliure. La narració s’emmiralla en les coreografies del cineasta, en el seu ús dels plans generals i absència de moviments de càmera, amb molts personatges entrant i sortint”.
En aquests temps d’omnipresència digital, Toni Mengual veu en l’animació tradicional “l’oportunitat de distingir-se com un cinema més d’autor, profund i reflexiu”. Com era el cinema de Tati.
