Don Johnson torna a la palestra amb 64 anys. Ha treballat per Robert Rodriguez a Machete (2010) i a la sèrie Abierto hasta el amanecer (2014) i per Quentin Tarantino a Django (2013). Quentin ha sigut sempre un fan incondicional de l’actor, que va perseguir com un boig a la première de Machete, i no el va deixar respirar ni un moment.
Quentin: He vist totes les teves pel·lícules.
Don Johnson: Ah, OK.
Quentin: Em va encantar aquella que vas fer de secundari a X. Molt bona.
Don Johnson: Jo no vaig actuar en aquella pel·lícula.
Quentin: Sí que hi vares actuar. Breument, apareix a l’IMDb.
Don Johnson: Collons… Ni me’n recordava…
Aquesta conversa és una petita reescriptura bastarda del que ha explicat Don Johnson en diverses entrevistes sobre aquell memorable encontre. L’amic Quentin demostra que és un monstre cinèfil de primera. És difícil superar-lo.
Els primers films de Don Johnson varen ser comèdies d’adolescents dolentes, com The magic garden of Stanley Sweetheart (1970) o The Harrad experiment (1973), film universitari precursor del tema estudiant que busca experimentar sobre la seva sexualitat. Després vindria A boy and his dog (1975) , pel·lícula de ciència-ficció sobre l’apocalipsi que ha tingut un sorprenent revival aquests últims anys, tot i que manté, amb el pas dels anys, una trama tediosa com poques. L’única cosa que es pot agrair al film és la seva indiscutible influència sobre George Miller i Mad Max; home solitari perdut en un desert postnuclear més gos fidel, amic i a la vegada violent.
Miami Vice vindria el 1984. Tots coneixem Miami Vice. Va canviar el món de la televisió posant, sobre les pesades pantalles catòdiques dels vuitanta, unes imatges mai vistes abans. El personatge de Sonny Crockett seria la marca de l’ època, juntament amb Michael Jackson, Madonna i David Hasselhoff, amb una qualitat cinematogràfica indiscutible.
El 1986 seria el seu gran any. Va guanyar el premi al millor actor televisiu. I s’ho mereixia. Miami Vice anava més enllà de les aventures de dos policies a la ciutat de Miami. Llums de neó, colors pastel art déco, sol tropical i la imatge icònica de la camisa curta sota un vestit Armani, va canviar la moda masculina per sempre. I no ens podem oblidar del gran Phil Collins, amb la cançó I can feel it coming in the air tonight, a la millor escena de muntatge i música que s’ha fet mai en un episodi pilot, per molt que alguns s’atreveixin a discutir-ho.
Don Johnson va anar de baixa després del 89 amb la desaparició de Miami Vice. De cinema, en va fer poc i dolent, tot i que podia mantenir el seu estil de vida com a actor gràcies a Nash bridges, sèrie d’episodis que va durar del 1996 al 2001 i que li reportaria grans beneficis gràcies a un judici complicat amb els seus creadors que finalment va guanyar l’any passat.
Amb tranquil·litat, Don Johnson tornarà aquest any a les pantalles amb un gran film, Cold in July, juntament amb Michael C. Hall i Sam Shepard. Tres mestres de la interpretació protagonistes potser de la que serà una de les millors pel·lícules d’aquest 2014.
Els bastards, com sempre, hi estem a l’espera i amb els sabres ben afilats.
We can feel it coming in the air tonight. Oh, yeah!
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo