Mai he estat un apassionat del documental. Per norma sóc dels que creuen que la realitat és tan rematadament fotuda, grisa, i avorrida, que no cal continuar torturant-se veient fragments d’aquesta hiperrealitat dramàtica, tràgica, snuff. No són prejudicis, més aviat maneres de viure i entendre el cinema, la narrativa audiovisual, la creativitat i l’enginy a l’hora d’explicar històries. Malgrat tot, alguna cosa ha canviat en el meu interior darrerament, i no té res a veure amb els prominents ullals que em sorgeixen del no res, i la salvatge mata de pèl que cobreix la totalitat del meu cos durant les nits de lluna plena… No. Em refereixo a la meva nova manera de concebre el documental, una manera més directa i intensa de conèixer històries, de sentir els seus personatges, ja sigui en el drama o en la comèdia, amb acció o sense, animats o de cos real, de mil i una maneres, i que de ben segur en altres situacions, i sobretot en altres formats, haurien estat devorats per l’insaciable i manipulador engranatge de la ficció. I tot té un perquè, i els amics del Curt. Doc (Festival Internacional de Curtmetratge Documental de Vidreres) en tenen la major part de culpa.
«Pero bueno, no empecemos a chuparnos las pollas todavía», com deia el mític Señor Lobo a Pulp Fiction. Al documental (contràriament al que sol passar en la seva producció i realització) sempre se li ha pressuposat una certa dificultat de distribució i exhibició perquè ha estat considerat, en teoria i erròniament, un tipus de producte poc popular. Això ha fet que en els darrers anys s’hagi explotat un tipus de documental més televisiu, més trash. És evident que el documental ha estat sempre lligat al periodisme, i aquest, de fet, ha estat el gran problema per a l’espectador tipus com jo, aquell que al començament tenia certa aversió al gènere: que se n’han fet com xurros, i de la innegable qualitat d’uns quants programes com ara 30 minuts i Informe Semanal, hem passat a un extrem infestat de coses infumables i manipulades com ara Callejeros, En directe, Españoles en el mundo, Dutifri, Desesperadamente Ricas, Princesas de Barrio, i un llarg etcètera, sense oblidar aquell esperpèntic Afers Exteriors, en què un Mikimoto més de guais que mai presentava catalans frívols i esnobs viatjant arreu del món… Tot això ha estat massa dur, massa per pair, i és clar, no ha fet cap mena de favor al documental. Malgrat tot, cal apuntar que algunes de les obres més importants del cinema de gènere, per exemple, deuen molt a aquest tipus de documental més periodístic o televisiu, i a les seves regles; obres cabdals com ara La nit dels morts vivents, Matanza en Texas, i les més recents Rec i District 9 se n’han aprofitat per exposar-nos excel·lents històries de ficció (basades o no en la realitat) apuntant al fals documental (conegut avui com a mockumentary), i potenciant, fins i tot, l’aparició d’alguna perla freakie com ara Con su propia ley, un docushow sobre els més de 20 anys d’experiència de l’actor Steven Seagal com a ajudant de xèrif, i del qual, ja us amenaço, presentaré properament el pertinent anàlisi. Amén.
Tornant al Curt.Doc de Vidreres, el documental aquí ha aconseguit deslliurar-se d’aquesta grollera llosa periodística, i amb només tres edicions (el proper dijous 16 de juny, al Teatre Casino La Unió, arrenca la quarta), i gràcies a la seva exquisida organització i a les seves sempre excel·lents programacions i seleccions, també ha aconseguit fer d’aquest format una aproximació veraç a la realitat del món mundial, a la realitat de les persones, a la franquesa de les seves mirades. El documental a Vidreres ha tornat, doncs, a recuperar la seva essència com a gènere, donant a la gent l’oportunitat d’explicar històries únicament i exclusivament amb la seva mirada. No vull dir, amb tot això, que el Curt.Doc hagi reinventat el documental, però a mi, que encara em considero un consumidor primerenc, sí que m’ha acabat d’obrir els ulls. I ja no només és quan dormo que hi veig clar.
[youtube]LUj9n1lqDSU&feature=related[/youtube]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat