Feia temps que ho sospitava. I Lucy només ha fet que confirmar-ho: Luc Besson és un plom que sempre es passa de la ratlla (amb totes les connotacions que volgueu trobar-hi). Només així es pot entendre que hagi concebut la marcianada de l’any. El film més anabolitzat i hiperbòlic des que els Wachowsky van descobrir que un és nen i l’altre és nena i van concebre les oblidables seqüeles de Matrix. Això sí, un servidor es treu el barret en veure com la gent li compra la seva palla mental i omple les sales per veure-la (número 1 a la taquilla mundial). Per drogues dures, jo em quedo amb l’Scarlett.
I molts em direu: “Què n’esperaves, de Besson, aquest pretès visionari que tota la vida ha fet el mateix?” Doncs teniu tota la raó, però un mai no escarmenta.
La veritat és que em va picar la curiositat de veure com se’n sortia amb una de les actrius més potents de què disposa actualment Hollywood, una tot terreny capaç de magnetitzar els espectadors hi hagi qui hi hagi a la direcció. Tampoc és que a Besson el consideri un despropòsit, però aquest realitzador i productor gal ha demostrat que la majoria de films que ha concebut se li escapen de les mans. Amb Lucy, tot això torna a succeir; és a dir, Scarlett Johansson aguanta tota sola el pes de la pel·lícula (amb el seu posat entre asèptic i sexy) i Besson aguanta, diguem-ne, uns 50 minuts, per ser generosos, oferint bones dosis d’acció (brutal, la seqüència de no-persecució pels carrers de París) i un ritme trepidant que es combina prou bé amb un humor ben peculiar (per no dir naïf i d’allò més flipat).
Lucy és un bon thriller d’acció a l’estil de la seva Nikita i Leon (El professional) quan es limita a ser-ho, de thriller d’acció. Perquè quan a Besson se li entreveu el llautó (tampoc és que se n’amagui), la cosa es dilueix com un terròs de sucre. Aleshores, mare meva quina desmesura i pretensiositat! Una nova relectura del mite de Frankenstein? D’acord, però salpebrada amb la filosofia barata de Matrix, amb la transcendència desbocada dels últims films de Malick i unes ínfules que ni Kafka entendria. D’aquest poti-poti en surt aquest film, que ofereix menys acció de la que promet (només cal veure la cara de pòquer dels fans del gènere en sortir del cinema) i que, Scarlett a banda, no treu prou suc d’una bona colla de secundaris que es nota que no entenen res del que passa (Morgan Freeman, per exemple).
En definitiva, Luc Besson al cent per cent, creient-se una vegada més que és Déu, sense saber, el pobre, que la que és divina és Scarlett.
“Estoy en todas partes” (Lucy)
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn