L’Estret de Gibraltar. Grans narcos introdueixen droga d’Àfrica a Espanya com aquell qui bufa ampolles. La Policía Nacional fa tot els possibles per impedir-ho, ni que sigui posant pals a les rodes. Petits delinqüents la transporten d’un costat a l’altre aspirant a viure millor en un país que continua oferint poques oportunitats laborals i vitals. És el joc del gat i el ratolí quotidià, entre dos contrincants que no acaben de tenir clar que mentre s’estan enfrontant entre si hi ha uns pocs demiürgs que s’ho miren contemplativament i s’enriqueixen les butxaques.
Així és la vida i així es podria resumir (molt sintèticament) de què va El niño, thriller d’acció que com era de preveure arrasa a la taquilla i suposa l’esperat retorn a la direcció de Daniel Monzón. El realitzador mallorquí torna quatre anys després d’aquell salt qualititiu que va suposar l’estimable Celda 211. Recolzat per una magnífica campanya de promoció, El niño vol situar-se al nivell dels films d’acció mainstream nord-americans i ho aconsegueix a mitges. Formalment i tècnica, la pel·lícula és impecable, però argumentalment, encara que la història i els personatges enganxen individualment, coixeja. El problema és que hi ha massa coses a dir, tants personatges que donaria per a una bona sèrie (a l’estil de la italiana Gomorra) amb un relat que remet a The Wire (segona temporada, centrada als molls i al contraban). L’excés de metratge acaba sent un llast i el fet de voler abarcar massa espectre argumental, de ser massa panoràmica, la fa desigual i n’acaba desenfocant les històries que no acaben de convergir completament com apuntaven. Tampoc hi ajuda la constant combinació de gèneres, passant de l’acció, al drama, de la comèdia al romanticisme. Un equilibri que ni el millor fonambulista superaria.
I és una llàstima, perquè la peli et manté enganxat tota l’estona, sobretot mentre respira aires de film noir modern i ofereix dosificades seqüències d’acció tan espectaculars com realistes. Això sí, tampoc és que aporti res de nou, perquè ja fa anys Michael Mann va regenerar el gènere i també ens va regalar un thriller fronterer que sí se situa en els annals del mestratge, com és Corrupción en Miami (2006), on ja s’incorporaven persecucions entre llanxes fora borda. A destacar en l’apartat interpretatiu a Luis Tosar, com sempre majúscul. També l’aportació catalana, amb Eduard Fernández i Sergi López, més creïble el primer que no pas el segon però magnètics els dos. I el gran descobriment del film, el jove actor d’origen marroquí més que no pas l’aclamat Jesús Castro, que sobresurt amb la mirada més que no pas en la dicció, de la qual necessitaria un traductor.
Per a rematar-ho, la tesi final que es pot treure a la conclusió d’aquesta pel·lícula, i que és digne d’estudi: es veu que si no te’n surts de narco sempre pots fer oposicions a picoleto (Guardia Civil). Literalment. És que Daniel Monzón se n’enfot d’aquesta Espanya corrupta (recordem que no només Pujol traficava calers a Andorra) o realment ho diu en serio?…
#MarcaEspanya
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn