Sí, com ja avanço al títol, repeteixo: quant de mal ha fet la saga Crepúsculo (Twilight). I diria més, també els seus succedanis. Doncs si no en teníem prou amb jocs de la fam, divergents, hostes i corredors de laberints, va i ara se sumen els adolescents d’una altra distòpia que ja us anuncio que no anirà pas gaire lluny: How I live now (Mi vida ahora), film que s’ha presentat a Sitges 2014 i és a punt d’arribar a la cartellera.
No us cobrarem el favor, només faltaria, per això estem nosaltres per perdre el temps. Ni més ni menys que dues hores de la nostra vida, les que hem destinat a veure aquesta pel·lícula a priori interessant només llegint l’argument (una jove americana que està de vacances amb la seva família a la campinya anglesa quan de cop i volta es troba que ha de lluitar per a la seva supervivència quan esclata la III Guerra Mundial), sabent el seu repartiment (Saoirse Ronan i el nen de Lo imposible, Tom Holland) i el director que ho filma, Kevin MacDonald (La sombra del poder, El último rey de Escocia…). Doncs no, un autèntic coitus interruptus cinematogràfic.
Res, allò que comença com una ficció apocalíptica especulativa potencialment interessant no acaba mai d’avançar i resta com una banal història romàntica d’adolescents odiosos. En el fons tot és una excusa per parlar de l’amor en temps de guerra, però el que resulta farragós és el to audiovisual i narratiu del film, camuflant les llacunes argumentals i superficialitat dels personatges amb un misticisme que decau a la cursileria més absoluta. No és Crepúsculo però flirteja amb el seu públic potencial. Però el que no és en absolut és La carretera (The road), ni Into the wild per molt que aquesta també jugui amb el seu estimable aire new age. Ni quan les dosis de cruesa (una suposada violació, salvatges perseguint la protagonista enmig del bosc o la pila de cadàvers executats) aconsegueixen frepar-nos. I el que és pitjor, ens importa un pito el que els passi als protagonistes.
Passen els anys i més que mai ens adonem com de bones eren aquelles pel·lícules a l’estil Amanecer rojo, referents que el cinema d’adolescents d’avui dia pretén actualitzar sense èxit.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=RSaxm68PPT4″ /]
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn