Starred up (David McKenzie, 2013) és d’aquelles pel·lícules que un no entén què fa al Festival de Cinema de Sitges, concretament a la secció Oficial Fantàstic Òrbita. Es tracta, perquè ens entenguem, d’un suposat drama carcerari que només esquiva la somnolència i el més absolut avorriment en algun moment puntual mercès als esclats d’ira del jove protagonista, un postadolescent anglès que acaba de ser tancat en una presó de màxima seguretat per conducta ultraviolenta. Allà, el hooligan en qüestió, Eric, es retrobarà amb el seu pare, amb qui sempre ha tingut una relació més que tibant, i intentarà apropar-s’hi mentre corregeix la seva actitud mitjançant un programa especial de prevenció, reinserció i control de fòbies i traumes coordinat per un mediador que no tinc clar si és l’Orlando Bloom o si només s’hi assembla per com ho fa de bé. No hi falten les màfies, els negres maderfaquers, els caps de seguretat cabrons i els directors de presó impassibles, però el ritme del film és tan irregular (mentre el veia he pogut notar com em sortien tres canes), la història tan difosa i el desenllaç tan decebedorament previsible que el conjunt, fins i tot, eleva a categoria d’obra mestra la mitja hora carcerària de la infravalorada action movie Tango & Cash.
Sí, m’he excedit en la comparació, però la veritat és que he vist drames carceraris menys presumptuosos i, per tant, més interessants, durs i punyents a les sobretaules del cap de setmana de Tele 5 i Antena 3TV, per què us haig d’enganyar. Per no entrar en el tema de les interpretacions, tan planes com l’encefalograma d’Ana Mato. Entre rejas, L’home d’Alcatraz, La leyenda del indomable, La fuga de Alcatraz, Brubaker, Encadenat, Un hombre inocente, En el nom del pare, Cadena perpètua, La milla verda, o les sèries Prison break i Orange is the new black, entre d’altres, són obres que ens han fet pensar més encertadament sobre la privació de la llibertat, des del drama, el biopic, el thriller o l’acció.
En definitiva, Starred up vol fer-nos pensar sobre alguna cosa sense tenir gaire clar el què, i ho fonamenta tot en una duresa i una violència carceràries extremes que s’acaben demostrant tan buides com les excuses de Jordi Pujol al Parlament. O més.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat