Novembre de 2009: l’Albert València i un servidor, cosignants del film amateur Festí de sang, ens dirigim cofois cap a Barcelona, a Cotxeres, a la projecció de la mencionada obra en la mítica Marató de cinema fantàstic i de terror de Sants, on el seu públic, lluny d’aplaudir cadascuna de les propostes projectades com a convencional mostra de respecte, les comenta en veu alta i fins i tot les insulta. A banda que Festí de sang, aquella obra primerenca, sortís prou ben parada de les furibundes crítiques del públic, l’experiència va significar l’inici d’una mena d’idil·li personal amb una manera de concebre la projecció cinematogràfica que em genera profunda admiració.
Abans de prosseguir amb aquesta gens dissimulada fel·lació als organitzadors de la marató de Cotxeres, cal advertir al públic verge i sobretot a l’autor desconeixedor del seu funcionament que en resulti seleccionat i vulgui assistir a la seva projecció: tothom ha de saber a on es fica i assumir-ne les conseqüències. I encara més: tothom ha de saber extrapolar els comentaris, els crits i els insults, alguns d’ells força fora de lloc o molt exagerats en relació amb el que realment s’està veient, fruit d’un espectacle 100% bastard, 100% festiu, 100% lliure de lligams convencionals, i que promou d’una manera molt visceral una pràctica bastant oblidada darrerament entre el gremi de creadors audiovisuals: el fet de saber riure’ns de nosaltres mateixos. Deixant clar, per damunt de tot, que el jurat del festival és totalment independent del públic, que per moments evoca a aquella mítica escena dels Gremlins visionant al cinema el film Blancaneu i els 7 nans, la veritat és que l’exercici, l’experiència de viure alguna de les seves maratonianes projeccions de curts a concurs o revivals de pel·lícules de gènere, ja sigui com a espectador o com a creador, resulta una autèntica delícia, una mena de crit alliberador en defensa d’una major honestedat en el cinema i d’una major proximitat amb un públic a qui moltes vegades es vilipendia oblidant que és qui ha de pagar les entrades.
En aquest sentit, el millor de les projeccions són –òbviament– els comentaris, els crits, els insults, arribant a una incontestable i previsible evidència: com més dubtosa sigui la qualitat del film, més divertida serà la sessió, i millors i més creatius els comentaris, els crits i els insults. No cal ni esmentar que les esquitxades de sang i fluids i les explosions de vísceres solen ser els moments més celebrats. De les tres edicions a les quals he pogut assistir (en totes elles com a públic i autor), em quedo amb els crits de guerra més populars d’aquest públic, que sempre s’han de saber contextualitzar segons el curt, i que són: “¡Es una metáfora!”, “¡No lo entiendo!”, “¡Fóllatela!” ,“¡Fóllatela que aún está caliente!”, “¡Trauma!”, “¡Carros de putas!”, “¡Grifo!”, “¡Director, sal a explicarlo!”, “¡Un aplauso para los guionistas!”, “¡Dadles cuatro Oscars!”, “¡¿Qué hemos hecho para merecer osto?!”, “- ¡Dura 15 minutos! – ¡Noooooooooo…!”, i el “¡Tongo, tongo…!” durant l’entrega de premis, sense oblidar el clàssic i més genèric “¡Hijos de puta!”, que d’una manera o altra reivindica, a tall d’himne, la mítica cançó Hijo de puta hay que decirlo más, del no menys mític Marlo Brando de La hora chanante.
Enguany, en la XXVI edidicó de la marató, l’amalgama curtmetragística gironina estava ben representada amb els films Por eso no tengo hermanos (Paco Cavero), 3 noches (Toni Cors), Barracón V (Jordi Martínez), Gamusinos (Marcos Fernández), La otra cena (Albert Blach) i Jo sóc Batman (de Jacint Casademont i un servidor), entre altres. I el millor i més divertit dels comentaris escridassats pel respectable, entès aquí com un veritable afalac, va ser per al curt La otra cena: “¡La duquesa de Alba es mía y me la follo cuando quiero!. Hilarant. Insuperable. Excelsior. Contra tot pronòstic, un dels pseudocurts que vam realitzar fa un any juntament amb en Jacint Casademont, Jo sóc Batman, ideat inicialment i exclusivament com a càpsula promocional del “Terror segons…” per l’Acocollona’t 2013, un sentit homenatge a l’exquisit cinema de l’Albert Serra i a la confessa (no) estima del realitzador banyolí pel cinema de gènere, amb el qual pensàvem recollir –no us enganyaré– quantitats ingents d’insults, va ser finalista en la categoria Millor Curt Curt i guardonat amb el seu prestigiós Premi del públic. No hi caben les paraules. Ni l’emoció. Senyor Serra, va per vostè.
[sz-vimeo url=”https://www.vimeo.com/92326181″/]
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat