El diumenge 30 de novembre, tres hores abans del partit entre l’Atlético de Madrid i el Deportivo de la Corunya, una batalla campal entre aficions va acabar amb la mort per traumatisme i hipotèrmia d’un aficionat del Depor. Aquest va ser colpejat diverses vegades i llançat al riu, un cop rescatat, els membres de l’assistència mèdica el van intentar reanimar però va acabar morint. La batalla va ser enregistrada pels telèfons mòbils dels veïns, i com un atac a camp obert de les hosts germàniques, els uns es van abraonar contra els altres per colpejar-se amb una violència alarmant, alarmant però no inimaginable, perquè les imatges de hooligans barallant-se són recurrents a les xarxes socials i algunes vegades (no sempre) a les televisions. Aquest fenomen ha estat retratat diverses vegades pel cinema i algunes d’aquestes pel·lícules guarden grans paral·lelismes amb la batalla del Manzanares entre Blues i Frente Atlético.
El futbol té un element tribal evident, tots els aficionats pertanyem a un equip, i en parlem en primera persona del plural, però és evident que la majoria no fem d’aquesta pertinença una raó de ser tan important que ens porti a defensar-la amb la violència. Alguns grups, però, sí que han fet del futbol un modus vivendi,que ha acabat degenerant en violència i criminalitat.
El cinema ha retratat aquest fenomen amb molta precisió i a vegades diria que amb un punt de brillantor, totes són pel·lícules que conformen un retrat interessant de com són i actuen alguns dels grups. Paradigmàtica és Green street hooligans, de Lexi Alexander, una pel·lícula que a través d’un nouvingut al món del futbol, ens va explicant com viuen el futbol els GSE, un grup violent del West Ham United. La pel·lícula és interessant perquè ens mostra hooligans que tenen unes vides perfectament homologables (són professors, teleoperadors, pilots d’avió…), però que els caps de setmana la violència, l’alcohol i els Hamers els transformen. És memorable la darrera batalla entre ells i els supporters del Millwall, els seus eterns rival, una batalla que podria ser perfectament la que vàrem veure diumenge a través de les càmeres dels Smartphones dels veïns de la rodalia del Vicente Calderón, aquesta comença amb una desfilada fins al decampat on han quedat per enfrontar-se, subratllada per la cançó Brothers in arms, de Dire Straits, un subratllat que hi dóna un punt èpic que no té, ni ha de tenir una baralla com aquesta. La pel·lícula (de referència per a molts aficionats radicals) defensa la tesi que ser hooligan un temps no és tan dolent. Una tesi estranya, difícil de defensar i al meu entendre un punt reprovable. Més crític es mostrarà d’Alan Clark a The firm amb un excel·lent Gary Oldman (gran fan del Millwall), que interpreta el cap de la Inter City Firm (els hooligans més radicals del West Ham). Una pel·lícula de referència que en un primer moment va ser ideada com una TV movie però que amb els anys s’ha anat reivindicant com una de les grans del cinema futbolístic.
Nick Love a The football factory, retrata Tommy (Dany Dyer), un aficionat del Chelsea que basa la seva vida a beure i barallar-se pel seu club, però alhora a l’estil Goodfellas (Tommy sempre havia volgut ser un hooligan) retrata com és l’ecosistema d’un grup d’aquest estil. Amb una factura millor que Green street holligans i amb una narrativa més àgil i original, The football factory s’ha convertit amb el temps en una pel·lícula de referència del gènere, ajudada també per l’èxit del llibre de John King que la va inspirar. A Espanya hi va haver una operació semblant, que va desembocar en la prescindible pel·lícula de Jacobo Rispa, basada amb el llibre d’Antonio Salas, Diario de un skin.
Una de les il·lustres oblidades és Awaydays, de Pat Holden, una immersió a la vida desesperançada dels joves del barris perifèrics del nord-est de Londres, una vida trista que esperen superar formant grups de casuals que a ritme d’Ultravox i Joy Division, beuran als pubs i assistiran al futbol buscant sempre enfrontament amb les aficions rivals. Un gran retrat de les raons de l’auge del hooliganisme en els mandats de Margaret Thatcher.
Deixo de banda altres treballs, com el fantàstic Con barras bravas, que ja va ressenyar en aquest bloc el mestre Ruiz, però sí que m’agradaria posar un incís en una sèrie imprescindible per entendre el fenomen de la violència en el futbol, es tracta de Football hooligans international, una sèrie documental per a la televisió, que condueix l’actor Danny Dyer, que va interpretar Tommy a The football factory. Els documentals són un viatge per tot el món amb l’objectiu d’apropar-nos als grups d’aficionats radicals, són 10 episodis que ens transporten a Anglaterra, Escòcia, els Balcans, Holanda, Polònia, Rússia, l’Argentina, el Brasil, Turquia i Itàlia, i que ajuden a entendre el perquè d’aquests grups i de les seves conductes.
Aquest és un article que mai hauria volgut escriure, perquè de ben segur no l’hauria escrit si ara Jimmy Romero Taboadas fos viu. Esperem que batalles com les de diumenge només les haguem de veure al cinema i mai més als telenotícies, el futbol no es mereix això. Descansi en pau.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta