Aviso, vaig a raig…
No seré jo el bastard que entri a mata-degolla amb la trilogia d’El Hòbbit de Peter Jackson. La decisió de fer tres pel·lícules és criticable, però tenint en compte que aquesta era probablement l’última visita cinematogràfica a la Terra Mitjana la temptació era massa gran com per reduir una producció d’aquesta envergadura a un metratge inferior, amb menys beneficis econòmics també, és clar.
De la batalla final dels cinc exèrcits em quedo en alguns moments memorables i també, ara que hi penso, amb la cara dels joves que tenia al costat de la sala, que en els crèdits finals -impressionants, d’altra banda- es van mirar amb la cara d’haver perdut per sempre més una colla d’amics. Del film m’agrada, i molt, l’atac salvatge d’Smaug a Esgaroth. Això se’n diu anar al gra, a diferència de les dues parts anteriors. M’hi sobra el toc expressament humorístic del criat (Alfrid), però els nens i adolescents del costat semblaven encantats amb ell. Aquest és un dels principals problemes entre aquesta trilogia i l’anterior -recordeu que George Lucas el va resoldre calamitosament en la preqüela d’Star Wars amb Jar Jar Binks. La introducció d’algun toc d’humor que remarqui que El Hòbbit és una aventura no tan “seriosa” com El Senyor dels anells, és artificial i per tant, sobrera.
Jo defenso que la rellevància “adulta” dels esdeveniments d’El Hòbbit són tan remarcables, en la historiografia de la Terra Mitjana, com els fets que passaran en el futur. Quan la cosa es posa seriosa és quan triomfa realment Jackson, més enllà dels espaterrants efectes especials. Per això glaça la pell la batalla en la tètrica fortalesa d’Angmar amb Galadriel vestida de dama de foc, el gran Elron, Gandalf i Saruman, que al final deixa una frase ben profètica: “De Sauron ja me n’encarrego jo”. Quin sapastre, traïdor i fill de la seva mare.
Thorin i Bilbo mereixen un capítol a banda. Tant Richard Armitage (injustament criticat) com Martin Freeman, un actor que va descaradament a l’alça com es va comprovar a Fargo, fan justícia i honoren dos personatges icònics. Els ulls de Thorin expressen perfectament la seva conversió en un Rei Mides malaltís. El seu passeig pels passadissos d’aigua daurada és un dels pocs moments de tranquil·litat i d’introspecció psicològica del nostre i conté imatges de gran bellesa formal. De Freeman el que quedarà és la seva capacitat d’expressar emocions amb petits gestos a la cara. Si els hòbbits són murris per naturalesa, Freeman ho va ser en una vida anterior.
El punt culminant dels 144 minuts -que passen volant, això també s’ha de dir- és l’enorme batalla sobre la muntanya de gel entre Thorin i Azog, el profanador. Jackson juga a ser Eisenstein (recupereu per a l’ocasió la gran batalla a Alexander Nevsky) i ens ofereix, sense necessitat d’acumular grans exèrcits, un recital de com dos rivals ancestrals han de resoldre les diferències en un marc èpic que honora realment l’imaginari de la Terra Mitjana.
Ja sabíem el problema que representa traslladar El Hòbbit a un guió cinematogràfic per l’enorme quantitat de personatges, començant per la dotzena de nans, que s’han de gestionar sense que cap en quedi perjudicat. Però és impossible que algun d’ells no en surti malparat. En aquest cas, li toca el rebre al rei nan Dain, que té un protagonisme ínfim al costat de l’orgullós elf Thranduil, que quan acomiada Legolas, això sí, ens posa la pell de gallina avisant-lo que vagi a buscar a un muntanyenc anomenat Trasgos (en llengua hispànica), que en el futur ha de fer “grans” coses. De Tauriel no en puc dir res dolent perquè és Evangeline Lilly, però com a guionista no m’hauria atrevit mai de la vida a afegir un personatge i una altra trama més. La seva relació amb Legolas no l’entenc de cap manera, però parlar del sexe dels elfs ja ho farem en una altra ocasió.
Tot i que la formació i els moviments compassats de les legions d’elfs em continuen impressionant; em temo que ja no veuré mai en un cinema res tan imponent com la batalla de Helm’s Deep i la càrrega final dels Rohirrim.
Ara que hi penso, la vaig a veure un altre cop.
7,5/10
PD: Bé, Ian McKellen, Gandalf per als amics, no descarta que en un futur Jackson i Guillermo del Toro tornin a la Terra Mitjana. Això vol dir: Silmaril·lion!
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda