Què podem dir des del punt de vista bastard de The theory of everything, de James Marsh? Doncs que el film és un potable biopic sobre la vida i aventures amoroses de Stephen Hawking, incloent-hi la seva incapacitat per parlar i moure’s a causa d’una esclerosi lateral amiotròfia que l’ha deixat des de jove paralitzat a una cadira de rodes. I poca cosa més.
Sí, podem incloure que la pel·lícula es basa en el llibre de la seva exdona, Jane Wilde Hawking, que les imatges de Cambridge són ben boniques ─visiteu-la si en teniu l’oportunitat─ i que l’actuació d’Eddie Redmayne voreja la perfecció, encara que això no sigui una sorpresa, ja que els actors britànics solen ser, per golejada, molt millors que els americans, els australians i els de les off-world colonies, planetes que he visitat fa poc per no perdre el costum d’anar revisant Blade runner cada any, però això no ve al cas.
A Stephen Hawking ─l’autèntic─ li va caure una llagrimeta el dia de la l’estrena a Toronto, que va ser acuradament eixugada per la seva nova infermera, tal com s’ha constatat en diversos articles. Gran notícia estil Daily Mail, que acostuma a barrejar els detalls més irrellevants dels famosos amb el virus de l’Ebola o els fanàtics atacs terroristes d’Al-Qaida; periodisme seriós i de pes.
O sigui que si veieu el film de James Marsh us adonareu que el director ha batut fins a la sacietat la vida íntima d’aquest senyor i geni passant de puntetes pels avenços en les teories de la singularitat gravitacional, els forats negres, la mecànica quàntica o la possibilitat teòrica de viatjar en el temps. Molt Daily Mail tot plegat, la veritat, i més encara quan tenim a la retina el magnífic film de Mike Leigh, Mr. Turner, exemple a seguir per tot director que es vulgui dedicar a rodar biopics de densa qualitat cinematogràfica, a milles de distància de Grace de Mónaco, film votat en segona posició aquest 2014 per en Callahan Ruiz, detall que no se m’ha escapat i que m’ha obligat a reexaminar els moviments facials plens de Botox de Nicole Kidman.
Parlant de viatjar en el temps. S’acaba de morir Rod Taylor, un dels meus actors preferits, ja que va fer The time machine (1960), film que vaig passar fins a deu vegades a uns exalumnes d’una escola religiosa de Girona per aprendre anglès i entendre la diferència entre els Elois i els Morlochs, tema cabdal a les meves classes de llengua. Coincideix també que som al 2015, l’any que Marty McFly ens ve a visitar amb el seu flamant DeLorean ─data exacta, el 21 d’octubre, estigueu al cas─ i acabo de llegir que Nike posarà a la venda de forma massiva les horribles bambes retrofuturistes que surten al film de Robert Zemekis.
Pròxims passos a tenir en compte? Utilitzar i fer una forta campanya de màrqueting sobre els forats espai-temporals de Hawking per enviar turistes al futur estil Back to the future. Però jo estava parlant del nou film de James Marsh, i com podeu comprovar molt d’interès no hi he posat, la veritat sigui dita. Estic ara molt més focalitzat en com vendre aquests viatges en el temps. La meva destinació? La ciutat de Los Angeles del 2019 per veure amb els preus propis ulls si realment Rick Deckard és un replicant.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo