Encara retruny al meu cap la magnífica música de Whiplash, sobretot l’apoteòsic solo de bateria final. Acabes hipnotitzat i emocionat després d’aquesta gran història sobre els límits de l’educació i sobre les ganes d’aconseguir arribar a ser el millor. La pel·lícula, dirigida per Damien Chazelle, és interpretada per J.K. Simmons, nominat a l’Oscar per aquest paper i que dóna vida a un professor de música estricte i obsessiu que esprem els alumnes tant com pot, amb la teoria que d’aquesta manera poden arribar a ser artistes de veritat. A més d’aquesta nominació a la interpretació secundària, també ha aconseguit ser seleccionada per al premi a millor pel·lícula i millor guió original.
La pel·lícula és un autèntic fenomen social, encara no s’ha estrenat en molts països i ja ha aconseguit situar-se entre les cinquanta pel·lícules de la llista dels millors films de tots els temps de la pàgina IMDB, una de les llistes més populars.
Prefereixo que descobriu l’argument anant a veure el film, per això no em centraré en la història ni en els personatges, prefereixo divagar una mica sobre l’essència de Whiplash, l’educació.
Tot gira al voltant dels objectius i els camins per aconseguir-los. En aquest cas la pel·lícula ens planteja com arribar a ser un músic reconegut, un autèntic geni, a partir de l’esforç, de l’entrenament i de l’esgotament. El professor en qüestió creu que si no hi ha una exigència suprema i la capacitat de sacrifici per arribar més enllà del límit de la resistència humana, no podràs transcendir a res superior, a estar per sobre dels altres. Com si es tractés de l’instructor sergent Hartman (Full metal jacket, 1987), no desestima cap mena de vexació i insult per motivar els seus alumnes. Quan veus aquest tipus d’ensenyament et fa rumiar una mica. Els nascuts durant la dictadura espanyola vam rebre un tipus d’educació reglada (s’utilitzava bastant el regle) basada en la premissa «la letra con sangre entra». Per sort, suposo, ara les coses han canviat i aquesta educació es rep de manera més participativa, amb interacció entre professors i alumnes, sense càstigs físics i amb una humanitat més 
contrastada. Potser ens hem passat de la ratlla i hem anat a l’altre extrem, només el temps ho dirà. El film ens parla dels límits, de situar la gent més enllà del que és capaç de suportar. Actualment, amb la sobreprotecció paternal i escolar, els límits els marquem per baix i s’estan creant generacions de persones que no saben què és el patiment ni la frustració. Ens estem acostumant que quan tenim una mica de dolor, ja sigui físic o emocional, ens donen la solució en forma de medicament o de complaure les nostres exigències. D’aquesta manera, quan s’arriba a l’edat adulta no s’han après les estratègies d’afrontament necessàries per adaptar-nos a les pèrdues, els desenganys o a una cosa tan senzilla com el «no». Com sempre, la solució és trobar l’equilibri per aconseguir, des del respecte, donar prou eines als nostres fills perquè puguin desenvolupar-se en la vida amb independència, poder de decisió, pensament crític i autonomia.
Tornant als protagonistes de Whiplash, a més de J.K. Simmons, destaca el paper del jove Miles Teller, conegut per Divergent o The spectacular now i que interpretarà Mr. Fantastic en la propera entrega d’Els Quatre Fantàstics. També hi veureu una cara que us resultarà familiar i que interpreta el pare del protagonista, Paul Reiser, conegut a finals dels vuitanta per la sèrie Tinc dos pares i al principi dels noranta per Mad about you, amb Helen Hunt.
Us deixo amb un fragment de la banda sonora.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=TS-G4UQTfUo” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1