Que el cine és una fàbrica de productes edulcorats, pretensiosos i excessius no és cap novetat, ni tampoc és desconeguda la recerca permanent de la indústria per les històries captivadores, pels relats suggerents i per totes aquelles cròniques, aventures i episodis que adaptades a la gran pantalla poden convertir-se en la gallina dels ous d’or. Si a un argument aparentment seductor de masses se li afegeix l’etiqueta de «basat en fets reals», la fórmula de l’èxit no només deixa de ser un càlcul comercial sinó que es projecta com un actiu econòmicament molt profitós.
El problema sorgeix quan una bona història, de per si sensacional, es tergiversa de manera que la realitat que explica queda edulcorada i diluïda en un conjunt de tòpics en què, en comptes d’homenatjar el que va passar de veritat, s’aprofita un episodi fascinant de la història per convertir-lo en un producte més, al servei dels rèdits econòmics de la indústria i lluny de la recerca del cinema com a art major.
En el cas dels biopics, aquesta pràctica es fa encara més evident: quin és el camí per traslladar la història d’un personatge cèlebre al gust de tothom, fent un bon producte i fent justícia a la seva memòria? El còctel de possibilitats és infinit i el risc de no encertar, elevat. La solució acostuma a ser una vella i provada fórmula comercial: adaptació de la història real en un guió entretingut i de comprensió assequible per al gran públic, donar el paper protagonista a un dels actors del moment, rodejar-lo de secundaris de talent i revestir-ho tot d’una transcendència considerable. Ah, i posar-hi una noia, sempre hi ha d’haver La noia.
Doncs bé, The imitation game (Descifrando Enigma) és un resum de tot això. Mentre espero que surti l’il·luminat que expliqui el perquè d’aquest horrorós afegitó entre parèntesis al títol original –com si l’espectador espanyol necessités una ajuda extra per tal d’intuir per on anava la pel·lícula–, em pregunto què és el que ha passat perquè l’adaptació cinematogràfica de la vida d’Alan Turing hagi quedat en una obra entretinguda però massa fàcil d’oblidar.
Ho tenia tot per ser una obra molt digna: aquelles pel·lícules que consagren definitivament un actor que apunta més que maneres, que deixen per a l’eternitat una història d’un personatge genuïnament especial ja per si sol, que resulten un producte de masses apreciat pel seu conjunt d’encerts. Però no.
Descifrando Enigma és un film eficaç i fàcil de veure, però també és un compendi de clixés i intercanvis dialectals a l’americana, tot i tractar-se d’una producció britànica. Espies que no van existir mai, històries d’amor manipulades, moments Eureka impostats… I Benedict Cumberbatch és un actoràs, però aquí és un talent mal aprofitat: era el seu gran moment i l’ha deixat passar. No hi ha dubte de les seves capacitats, més que demostrades a la sèrie de la BBC Sherlock o a pel·lícules com 12 años de esclavitud…, ni de les seves habilitats expressives manifestes fent de drac Smaug al Hobbit, però encara li queda aquell paper, aquell treball que el coroni com un dels grans actors de la seva generació.
Tampoc la mirada gèlida de Charles Dance, la planta de Matthew Goode o la sempre fiable aportació de Mark Strong fan especial un guió vulgar del desconegut Graham Moore. Això sí, l’aposta errònia per la glamurosa Keira Knightley queda retratada –fins i tot Andrew Hodges, l’autor de la biografia de Turing, de la qual s’ha adaptat l’argument, va renegar de l’elecció per l’actriu britànica.
En fi, des de la gairebé absoluta desconeixença prèvia del personatge, puc afirmar que a Alan Turing li han fet una mala jugada. En la memòria de l’espectador, especialment en aquells espectadors que no sabien res més de Turing més enllà de codis nazis desxifrats, pomes de cianur o llegendes al voltant del logotip de la marca Apple, quedarà el record d’un producte acceptable, sens dubte entretingut i amb evidents encerts, però sense cap tret que el faci memorable: si Alan Turing va ser un dels principals encarregats de desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma durant la Segona Guerra Mundial i és considerat un dels pares de la ciència de la computació, com a mínim mereixia un homenatge a l’altura de la seva vida i el seu llegat.
No s’han jugat bé les cartes en aquest joc d’imitar històries, volent traslladar-ne una de sensacional a la gran pantalla, The imitation game sembla que serà recordada no pel que és, sinó per la gran pel·lícula que hauria pogut arribar a ser.
Autor: Adrià Iglesias
Periodista, cinèfil i boig pel rock d'abans. Un dia aniré a fer una cervesa amb Robert de Niro, Martin Scorsese i Mark Knopfler
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AdriaIglesias
- Facebook: https://www.facebook.com/adri.freuder