“Has adivinado lo que me falta para ser feliz”. Aquesta colpidora frase forma part d’una de les 42 cartes que Pedro, un republicà exiliat a França durant la Guerra Civil Espanyola, escriu a María, la seva dona, que s’ha quedat a Espanya amb els dos fills petits de la parella amb l’esperança de poder-se retrobar un cop finalitzi el conflicte.
Dels sentiments, les emocions i les vivències que Pedro escriu a la seva dona tracta Cartas a María, el documental ideat, escrit i dirigit per Maite García Ribot, néta d’aquest activista de la CNT que a finals de la guerra creua la frontera per refugiar-se a França, per por a represàlies contra ell i la seva família. Partint de tots aquests escrits, la Maite emprèn un viatge per descobrir què va ser del seu avi i del seu període a l’exili, una història de la que ella en té moltes preguntes i massa poques respostes. De retruc, la directora busca fer un últim camí al costat del seu pare, un dels dos fills de Pedro i María, que cada vegada es troba més afectat per l’Alzheimer.
Per a relatar el viatge, la directora es fa valer de la seva pròpia veu en off –en la versió castellana, en la catalana hi apareix una veu professional-, fet que resta qualitat a la locució però dóna realisme i sentiment al que explica. A més del relat, l’espectador segueix la recerca per mitjà d’imatges d’arxiu de l’època, d’entrevistes a fills d’exiliats i a testimonis i gràcies a les converses amb familiars que evoquen els llocs i les emocions viscudes per l’avi.
Cartas a María és un trajecte agradable, un viatge sens dubte emotiu, la recerca d’una història que té tanta força que deixa en segon pla les deficiències de muntatge, estructura i qualitat tècnica. Les cartes són l’instrument que ens guia a través de paisatges de silencis, records, fotografies i objectes, en un recorregut on es busca reconstruir la memòria d’una separació tràgica, la de Pedro de la seva dona i fills, de la seva terra, de casa seva.
Xoca constatar que com més coneix i descobreix la néta, menys recorda el seu pare. En aquest doble viatge a contracorrent lluitant contra l’oblit provocat per l’Alzheimer, un es planteja que cada vegada som menys els que hem tingut l’oportunitat d’escoltar històries de la guerra en boca dels seus protagonistes, dels testimonis que la van viure, i patir, en primera persona.
La d’ara ja és la generació dels besnéts de la Guerra Civil, d’aquí poc només podrem recórrer als documents històrics per conèixer tot el que va passar, ja no quedaran veus que ho expliquin des de l’experiència viscuda. Queda el dubte de quantes històries queden encara per explicar, quants relats com el del Pedro i la María, quantes cartes guardades com a testimoni d’un episodi tant dolorós que no es pot explicar amb paraules, quantes emocions provocades per textos escrits des del desconsol, però també des de l’esperança.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?x-yt-cl=85114404&x-yt-ts=1422579428&v=brSILcOevcg” /]
Autor: Adrià Iglesias
Periodista, cinèfil i boig pel rock d'abans. Un dia aniré a fer una cervesa amb Robert de Niro, Martin Scorsese i Mark Knopfler
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AdriaIglesias
- Facebook: https://www.facebook.com/adri.freuder