Em disposo a veure El maestro del agua (The water diviner) amb seriosos dubtes que m’agradi. L’actor i director de la pel·lícula, Russell Crowe, no és sant de la meva devoció, tot i que reconec que els films en què ha participat m’han agradat.
Doncs bé, amb la seva opera prima com a director, Russell Crowe em mostra que té bones intencions per poder compaginar les dues facetes. The water diviner ens situa a l’estepa australiana on el saurí Connor (Russell Crowe, Noé) decideix complir la promesa feta a la seva dona moribunda (Jacqueline McKenzie, Mental) d’anar a trobar els cossos dels seus tres fills morts a Gal·lípoli. I amb el rerefons històric de la Primera Guerra Mundial i, en concret, quatre anys més tard de la batalla de Gal·lípoli entre l’imperi britànic i l’imperi otomà, Connor comença un periple que el portarà d’Istanbul a Gal·lípoli, no sense trobar-se complicacions amb el comandament britànic, que no deixa anar els civils a la península otomana. Amb l’ajuda d’un general turc, aconseguirà passar les traves burocràtiques i començar la recerca dels seus tres fills.
La cinta ens mostra com els dos bàndols, el britànic i el turc, s’uneixen per poder trobar tots els soldats morts i poder donar-los sepultura i ens explica, mitjançant el general turc Hasan (un esplèndid Yilmaz Erdogan, Érase una vez en Anatolia) que el pitjor d’una guerra no és morir-hi, sinó sobreviure, perquè estàs obligat a recordar cada dia el que vas fer i el que vas ordenar fer. Una cinta que sap combinar força bé els moments de reflexió amb moments d’acció (no, aquesta no és una cinta d’acció), i tot ajudat per una fotografia fantàstica, gràcies a Andrew Lesnie (trilogia El senyor dels anells), que passa del desert australià, amb panoràmiques fabuloses a la Turquia tradicional, amb plans de la mesquita blava dignes d’encapçalar un vídeo promocional de la ciutat.
Per contra, la història d’amor entre Connor i Ayshe (Olga Kurylenko, Oblivion) se’m va fer sobrera, falsa i poc creïble. Ella, una mare otomana vídua, que s’ha de fer càrrec d’un fill i d’un hostal, se sent atreta per un australià, poble que ella considera culpable de la mort dels seu marit. he de dir, però, que Olga Kurilenko és, juntament amb Yilmaz Erdogan, els millors dels film.
En resum, el primer treball darrere (i davant) de les càmeres de Russell Crowe deixa anar una essència de cinta clàssica, que agrada fàcilment però que, amb una mica més de mala llet en els personatges i un guió més ben lligat, seria una bona carta de presentació d’un actor que vol seguir les passes de Robert Redfort, Clint Eastwood o, més recentment, George Clooney.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats