30 anys. Han hagut de passar 30 anys des de Mad Max 3: más allá de la cúpula del trueno (1985). Encara recordo la sensació quan vaig sortir del desaparegut cinema Versalles de Barcelona. «En volem més, en volem més. Ens hem quedat curts. Per quan una quarta part?»
George Miller no es decidia. Veuríem Les bruixes d’Eastwick (1987), Babe, el porquet valent (1985) i Happy Feet (2006). Canvi de rumb, res a objectar. Però i Mad Max? Què passava amb Mad Max? Des del 2000 que Miller volia tornar a col·locar els guerrers a la carretera, tot i que les notícies esperançadores no van arribar fins al 2011, com ja vaig anunciar en un article aquell any. Mentrestant, els seguidors ens nodríem per sonda nasogàstrica amb tràilers falsos de fans, camisetes estampades de Max Rockatansky (sí, jo en tinc una. Què passa?) i el passi obligatori anual de Mad Max 2 (1981), la més bona i la més violenta; havíem de sobreviure.
30 anys d’espera. 30 anys maleïts.
Fury Road arriba als cinemes. I què us he de dir? Ulleres 3D col·locades abans d’entrar a la sala, crispetes salades, una Pepsi gelada, versió original (sempre, sempre) i comença l’espectacle.
Bogeria.« What a lovely day. The Future belongs to the Mad. My name is Max. My world is fire. And blood.» Viatge màxim a la màxima velocitat. Si Mad Max (1979) tenia 120 talls, Mad Max 2 va arribar a la xifra de 1.200. Fury Road la supera; 2.700. I tots tenen sentit. Tots.
I es nota. George Miller no va crear un guió a l’ús, sinó 1.465 storyboards il·lustrats. Vibrant obra magna de moviment cinematogràfic. Un gust pels que havíem perdut l’esperança en els blockbusters. El foc és foc, la terra és terra, la pols és pols. El director treballa amb els elements del desert de Namíbia com un artesà i només fa servir els efectes digitals quan realment els necessita; aposta per la cruesa de l’entorn i deixa de banda les piruetes artificials dels programes d’ordinador.
Quatre camions gegants amb grues articulades de 8 metres, 303 seqüències amb dobles supervisades per Guy Norris, cotxes i motos volant pels aires a 160 km per hora. Va, endavant, atreviu-vos a fer-ho. A veure si teniu collons.
I és que George Miller és un geni. Ha fet un film amb amor i des de les entranyes. Molt feminista, frenètic, foll, delirant. La trama va del punt A al B. Un western simple i directe. Atac, persecució, atac. Film pràcticament mut que parla a través dels vehicles, l’acció i l’atrezzo dels personatges. Alfred Hitchcock sempre havia dit que volia fer pel·lícules en què la gent del Japó no hagués de llegir els subtítols. George Miller ho ha aconseguit.
Però parlem de la redefinició del subgènere postapocal·líptic. George Miller el va convertir en un èxit amb la seva Mad Max (1979), seguint alguns detalls d’A boy and his dog (1975), amb un Don Johnson tediosíssim. Després vindrien la segona i la tercera parts, amb un bon ventall d’imitadors que va canviar el panorama del cinema trash dels vuitanta i dels quals parlaré en un altre article. Ara ja no és Austràlia sinó Namíbia. Falta gasolina, però també aigua. El paratge és erm i dessolat. La devastació del planeta ja no ens ve donada només per la destrucció nuclear sinó pel canvi climàtic. Un canvi que va afectar el rodatge amb pluges torrencials a l’outback australià i que va provocar que es filmés a l’Àfrica.
Quina és la regla d’or de George Miller a l’hora de tocar el gènere d’acció? Molt fàcil: col·loca bojos, maníacs i piròmans junts dins d’una carnisseria de metall estil Metal hurlant sobre asfalt cremat i li fot canya. L’espectador no s’ho pot creure. Davant d’aquesta orgia visual, haurien d’haver posat cinturons de seguretat a les sales de cinema.
Els elements medievals hi són presents. Tenim el nan lleig i l’hiperactiu Nicholas Hoult cridant «What a day! What a lovely day!» Tenim l’exèrcit del tirànic líder King Immortan Joe (Hugh Keays-Byrne) amb la seva màscara equina i les cinc exultants i belles dames. Tenim la bellesa salvatge de la Imperator Furiosa (Charlize Theron) i el nihilisme cavalleresc del nou rostre de Mad Max (Tom Hardy). Tots guillats, tots pertorbats.
Narrativa d’A a B, diàlegs inexistents, personatges que lluiten per sobreviure. Miller ho ha entès bé. L’espectador s’aboca al fetitxisme dels automòbils amb els estators, les rodes, el rovell del capó i el dels compressors. Els cotxes porc espí són un homenatge directe al The cars that ate Paris (1974), de Peter Weir. El gloriós XB, el Gigahorse, el Nux, el War Rig, el FDK, el Cranky Frank, són part d’una llista interminable que podeu consultar aquí, com també ho és el vestuari i els accessoris, dissenyats per Jenny Beavan, guanyador de l’Oscar per El discurs del rei (2010), i que combina l’estil chic de les cinc dames i el vestit adaptat de l’amputada Imperator Furiosa, no sense oblidar la jaqueta de cuir amb espatllera del nou Mad Max, pràcticament calcada a la que portava Mel Gibson a Mad Max 2.
Espetecs, deflagracions, ballestes i llançaflames. Armes, moltes armes. Gas, aire, dièsel i cautxú cremat. La pirotècnia a ritme de rock and roll de Junkie XL, conforma un món socarrimat estil Terry Gilliam. El treball espectacular dels dobles, la combinació de l’edició amb la música i el moviment dels actors ens fa redescobrir l’autèntic cinema d’acció (mireu aquest vídeo del rodatge). En realitat, George Miller ha fet aquella pel·lícula que molts desitjàvem davant d’un panorama de blockbusters infectats de manierisme digital que no han aportat res en els últims vint anys. Avengers: age of Ultron i els seus predecessors es queden com pobres telefilms de dissabte a la tarda. El Furious 7 de James Wan és una broma de mal gust. I Miller ens diu, veieu com es pot fer bon cinema d’acció, ganduls? Ho veieu?
Aquesta imatge d’enfant terrible l’ha ensenyat sense vergonya al festival de Cannes, quan va dir que esperava amb candeletes veure com reaccionarien els crítics de la cúria carnavalesca davant del seu film. I tenia raó. Al nostre país, Carlos Boyero fa una crítica infumable, titllant la pel·lícula de previsible, avorrida i amb disfresses llardoses. Profund desconeixement del gènere, menyspreu a l’estètica postapocal·líptica i pedanteria insulsa.
Per acabar, i si voleu saber-ne més de les arrels que han portat Miller a fer la grandíssima saga de Mad Max, mireu-vos el documental Not quite Hollywood sobre el temerari subgènere australià de cotxes anomenat Ozplotation, i del qual resulta que Quentin Tarantino és un expert i fervorós seguidor.
Acabareu amb la mateixa sensació que vaig tenir jo. Moltes, moltes ganes de fagocitar aquests films per saber-ne parlar amb propietat. I que Boyero es busqui una altra feina, que ja toca. Jo ja me n’encarrego personalment.
Us ho juro.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo