Fa 22 anys que tenia 22 anys. No, no és pas una nova versió d’un greatest hit de Joan Manuel Serrat, sinó la constatació d’una crua realitat: que el temps passa volant.
Encara recordo com si fos ahir, anar tot solet al cinema a disfrutar com un nen petit de la nova pel·lícula d’aventures on el mestre del gènere, Steven Spielberg, se servia d’una novel·la fantàstica de Michael Crichton per fabular què succeiria si els humans esmicolessin precisament el concepte temporal tot jugant a ser demiürgs i retornessin els dinosaures a l’era actual. I sí, amb Jurassic Park Spielberg la va tornar a encertar aprofitant les noves tecnologies digitals del moment i el seu saber fer per tornar a deixar els espectadors clavats a la butaca amb un nou espectacle en majúscules, com pocs encara saben fer.
Ara, 22 anys i dues seqüeles després, i ja com a productor executiu, ens regala una quarta pel·lícula d’aquella franquícia d’èxit i que ve a ser un encreuament entre seqüela i reboot, Jurassic World. I precisament d’encreuaments va la cosa.
I ja us ho avancem, Jurassic World és novament espectacular, en tots els sentits. No podia ser d’una altra manera tractant-se d’un megablockbuster d’aquestes característiques. Té tots els al·licients de la saga, combinant el bo i millor de l’original, conjuntant tots els elements per oferir un espectacle concebut per meravellar el públic. Exactament com els genetistes del nou parc de l’Illa Nublar, que, en reobrir les portes, estan obligats a oferir als visitants nous dinosaures, més i més grans, ara ja modificats genèticament. Com una de les noves estrelles, l’Indominus rex, un dinosaure carnívor, híbrid de l’ADN de diversos dinosaures depredadors, així com d’animals actuals com la sèpia i la granota (sic). Pura carn de zoològic reconvertida en parcs temàtics; animals ressuscitats pels científics per servir de pa i circ de la societat actual, àvida d’emocions fortes i necessitada que se li superin constantment les expectatives.
El vell i el nou. Talment com el Dragon Khan i el Shambala, l’Indominus rex ha vingut a desplaçar el protagonisme de l’etern i vell amic Tyrannosaurus rex, però, com bé descobrirem, aquest no està diposat que el retirin tan fàcilment de l’acció i a la segona part del metratge fa una aparició estel·lar. De llagrimeta i tot. Com els Velociraptors, que, com aquells grans secundaris, tot sovint roben l’escena als actors principals.
I què podem dir de les picades d’ullet, un divertimento per si sol. Des de l’estàtua presidencial del gran Hammond fins al hall del nou parc d’atraccions (homenatge al malaurat Richard Attenborough) i les referències cinèfiles, sobretot Depredador i Alien (en els atacs de l’Indominus rex), Tiburon (constants, i no només per la presència del Mosasaurus, capaç d’empassar-se un tauró blanc com si fos una sardina, sinó també pel plantejament argumental) o Els ocells (amb els pteranodons emulant les gavines i perseguint la gent a la desbandada).
Dels actors, cal destacar que l’ex-gras d’en Chris Pratt demostra merèixer ser el digne successor en la propera entrega d’Indiana Jones, com així ho han estat reclamant alguns, i que Vincent d’Onofrio demostra per enèsima vegada que no hi ha ningú que li faci ombra com a malvat de la funció.
Per tot això i més, Jurassic World és una més que digna seqüela adaptada als nous temps, amb uns efectes realistes al servei de l’aventura i el terror (per cert, servida en grans dosis) que demostren novament que, si bé els saures no haurien de tornar a poblar la Terra, sí que tenen tot el dret a dominar les pantalles una altra vegada.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn