Les últimes notícies sobre retorns o remakes de sèries i pel·lícules mítiques han copat darrerament l’efervescència més cinèfila de les xarxes socials. Poso l’accent sobre la nova minisèrie de X-Files i el remake/reboot d’Els caçafantasmes. Dues maneres molt diferents d’entendre un ‘retorn’.
Pel que fa a X-Files, la millor sèrie de ficció dels noranta i possiblement una de les millors de la història de la televisió, el seu retorn ha estat fruit d’una alineació favorable de les seves estrelles inconfusibles David Duchovny (a títol personal, el millor actor de la televisió nord-americana dels darrers 20 anys) i Gillian Anderson, del creador Chris Carter (que ja ha demostrat que aquesta és de les poques coses que sap fer), i sobretot de la família de fans incondicionals de la sèrie que, tot i la mediocritat de les pel·lícules, han encaixat el retorn amb il·lusió messiànica. L’allau de comentaris i crítiques favorables a través de les xarxes abans que la notícia fos oficial va ser el detonant que va fer possible la confirmació de l’esperat retorn. Duchovny, que ara protagonitza Aquarius, excel·lent sèrie amb un altre dels seus nous i camaleònics rols que no podeu deixar de conèixer, ja va avisar en clau borbònica que aquesta fal·lera sobre una nova etapa de X-Files era motiu d’orgull i satisfacció, però que alhora carregava el projecte de molta, moltíssima responsabilitat. L’únic i breu teaser que hi ha ara mateix del projecte, del qual només ha transcendit que serà una minisèrie que abandonarà la seva clàssica estructura procedimental, ens mostra als dos sempiterns croats del misteri paranormal entrant en una cambra sinistra desenfundant les seves característiques pistoles i llanternes, i amb quasi vint anys més sobre les esquenes, una píndola que fins i tot va posar els pèls com a escàrpies al mateix Íker Jiménez, com així va reconèixer en el seu ja extint programa radiofònic Milenio 3. En definitiva, retorn amb responsabilitat i sentit comú, respectant l’essència original i el vell públic però intentant seduir, alhora, un de nou. Això fa que les expectatives siguin encara més grans. Les mateixes que les de la nova sèrie de Sam Raimi i Bruce Campbell amb la troupe de tota la vida, Ash Vs. Evil Dead, tràiler de la qual ja s’ha presentat a la Comic Con de San Diego 2015 i s’ha convertit de la nit al dia en un viral d’aquells que la posen dura. Aquest retorn als orígens era quasi una obligació moral després de l’imfumable remake estrenat fa un parell d’anys. Veurem.
La creu, sens dubte, la posen les primeres imatges del remake o reboot (que encara tampoc queda massa clar què cony serà) d’Els caçafantasmes, mostrant a uns protagonistes que han generat molta controvèrsia. I insults. Aquí no hi ha responsabilitat, ni sentit comú, ni respecte per l’original, més aviat un insult a la intel·ligència humana. La cinta original (i seqüela) d’Ivan Reitman va ser un film de culte dels vuitanta, un dels films més representatius d’aquella dècada daurada del fantàstic que va copsar l’imaginari col·lectiu a més d’una generació. Carregat de còmics provinents del Saturday night live, el film es va convertir en un blockbuster inesperat, fruit de l’encertada barreja entre humor esbojarrat i fenòmens paranormals. Alguna ment brillant ha pensat que, trenta anys més tard, en plena febre de cagarros que adapten obres magnes dels vuitanta trepitjant els seus ‘mohos’ originals com La niebla, Halloween, Conan, Noche de miedo, Desafío total, Robocop, Mad Max i un llarg etcètera, ara li tocava el rebre a Els caçafantasmes, que en lloc de fer tornar als membres originals en una tercera part més geriàtrica que ho hagués petat molt fort (i ho sabeu!), torna ‘regenerant’ el producte amb una nova fornada de còmics del mític programa de televisió, tot i que afegint un gir inesperat i esperpèntic: que aquests nous caçadors d’entitats ectoplasmàtiques siguin ara totes dones! Em sembla fantàstic el tema de la paritat i altres gilipollades per l’estil, però jo em baixo aquí. Segurament veuré la pel·li baixada per internet contribuint en tot allò que pugui a la pirateria i a la destrucció del producte. Que converteixin una de les pel·lis de capçalera de tota una generació en una patètica barreja de Sexo en Nueva York i Freaks: la parada de los monstruos al servei d’un públic no superior als trenta anys i amb no més d’una neurona al cervell, i el més greu: amb quatre ties de protagonistes tan gracioses com una diarrea crònica i que a sobre no servirien ni per passar condons en una orgia, no em mereix el més mínim respecte. Però és la meva opinió. Sexista? M’importa un cony. Imbècil? Una mica com tots. Clar? I català.
Per tancar afegeixo dos apunts a aquesta espiral de despropòsits i remakes infectes. La primera, el rumor que converteix a Dwayne La Roca Johnson com el nou Jack Burton, l’entranyable camioner protagonista del nou remake de Golpe en la pequeña China. Lamentable. És com si Jodie Foster hagués estat el nou Paul Kersey en un remake d’El justiciero de la ciudad. Oh, wait… El segon apunt, la resposta que va donar Robert Zemeckis quan se li va preguntar no fa pas massa sobre la possibilitat de fer un remake de Regreso al futuro: “Per sobre del meu cadàver”. Vigila amic Robert! Tal com van les coses a la meca del cinema, posaria la mà al foc que algú ja ha posat el comptador en marxa…
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat