Un spin-off és un nou producte que conté personatges o temàtiques diferents d’un altre producte. A la televisió és molt normal trobar aquest gènere, si és que se’n pot dir així, però són comptades les ocasions en què aquest nou producte té èxit. Uns exemples serien Better call Saoul, spin-off de Breaking bad; Frasier, que provenia de la mítica sèrie Cheers; o la sèrie Torchwood, protagonitzada per personatges que s’han vist en episodis de Dr. Who.
Però els spin-off d’èxit són una rara avis en el món audiovisual. El motiu? Que generalment s’agafen personatges secundaris graciosos que, en els productes d’origen no portaven el pes de la sèrie i que, quan n’han de protagonitzar una de pròpia, es perden i es desinflen.
Uns exemples serien Joey, en què agafaven un dels personatges més còmics de la sèrie Friends i li donaven tot el protagonisme. Una altre sèrie, Caprica, l’spin-off de Battlestar Gallactica i que, tot i que va començar prou bé, va acabar estavellant-se en un guió massa enrevessat. Tota la saga de CSI, que no aporten res de nou una de l’altra, Angel, Stargate SG-1, Star Trek, The lone gunmen (spin-off d’X-files) o Baywatch nights són algunes de les sèries que deriven d’altres i que més hauria valgut no gastar-hi diners.
En el món del cinema això no és una excepció. Actualment s’està dirigint l’spin-off de Star wars i ja se’n parla de més basats en aquest film. El més normal és que el cinema doni material a la televisió, com són ara Psicosi i Bates Motel; Terminator amb The Sarah Connor Chronicles o la recent Scream de la qual el nostre company Jep Soler ens en va parlar fa uns dies. Una companyia que ha sabut moure’s molt bé amb aquest sistema ha estat Marvel. Marvel agent’s of S.H.I.E.L.D o Agent Carter veuen de Los Vengadores i de Capitán América, respectivament. De fet, gairebé totes les cintes de la companyia Marvel són un spin-off de pel·lícules anteriors. El món de l’animació no s’ha escapat d’aquesta tendència i, si ja vam tenir Els pingüins de Madagascar, que sortien del film Madagascar, ara passa el mateix amb Els minions.
Els minions, film dirigit per Kyle Balda (Lorax: a la recerca de la trúfula perduda) i Pierre Coffin (Gru, el meu dolent preferit), ens parla dels secundaris de Gru, el meu dolent preferit i, començant per explicar-nos d’on provenen aquests éssers petits i de color groc, ens porta a través del temps per situar-nos als anys seixanta, a Nova York, on tres aventurers minions, Stuart, Kevin i Bob, comencen la recerca d’un dolent a qui poder servir.
El problema d’aquesta cinta és el fet de voler donar més minuts a uns personatges que, si bé eren el millor del film d’on van sortir, donant-los protagonisme els acaben gastant. En els 90 minuts que dura la pel·lícula només hi ha un moment en què hagi rigut, quan la reina d’Anglaterra dóna una guitarra a Stuart, i això passa al final de la pel·lícula. Tota la resta de metratge és un intent fallit de voler guanyar diners a costa d’uns personatges que, com un bon sisè home en bàsquet o un bon davanter revulsiu en futbol, el seu lloc és a la banqueta i sortir només quan el partit es complica.
Potser als amants de Londres i, segur, als petits de la família, aquest film els agradarà, però si sou dels qui us agrada l’animació com a mi, dels qui no us acontenteu amb un o dos gags divertits, dels qui demaneu una història al darrere, no perdeu el temps amb aquest film.
Sempre ens quedarà Del revés (Inside out).
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats