‘Terminator Genisys’: l’escurabutxaques del personal que ha tingut la sort de no caure en la ludopatia
A+ | a-
Amb més de 35 anys, em considero dels afortunats que en el seu moment tingueren la sort de viure l’època daurada del cinema d’acció, aventures i ciència-ficció amb produccions com la trilogia Star Wars ─l’original─, Mad Max 2, Conan the Barbarian, First Blood, Back to the Future, les dos primeres parts d’Indiana Jones i les moltes altres projeccions cinematogràfiques de qualitat qüestionable protagonitzades per en Chuck Norris, en Jean-Claude Van Damme o els nombrosos imitadors d’en Bruce Lee ─amb totes les variables possibles per cognom─. Aquestes històries m’ajudaren a emplenar les llargues tardes de diumenge amb projeccions en vídeo a casa l’avi, o bé en sessions dobles al cinema, sempre compaginades amb els grans èxits d’en Joselito, les produccions d’en Mariano Ozores, els Spaghetti Western i els musicals de la Marisol. Aleshores, Terminator, estrenada l’any 1985 i dirigida per James Cameron, emergí com la proposta que a un pelacanyes al·lucinat amb els còmics, la sèrie B i el cinema més sanguinari d’arts marcials com era o és un servidor, deixà amb la boca oberta, esdevenint en poc temps una pel·lícula canònica i de culte.
Anys més tard, concretament el 1992, mentre xalava amb el Rock and Roll més gamberro dels Guns and Roses ─qui compongueren el tema central de la segona entrega You could de mine─ vaig veure Terminator 2: The judgement Day al cinema; un entreteniment que en gran mesura conservava l’esperit de la primera part, afegint un punt de comercialitat i innovació a la filmació que, honestament, enaltia l’obra i la dignificava com a una seqüela amb tanta qualitat com l’atresorada per la seva predecessora. T2 representà l’origen del Blockbuster tal com el coneixem avui en dia. Dit sense embuts: Mr.Cameron ens oferí una altra obra mestra de la ciència-ficció.
L’assumpte es comença a tòrcer
Fins aquí tot bé: felicitat, joia, guions superbs, actors carismàtics i sobretot l’originalitat d’una proposta amb cyborgs o androides vinguts d’un futur post apocalíptic per canviar el curs de la història i matar aquell humà ─abans de néixer o durant la seva adolescència─ qui seria el gurú encarregat de guiar a la resistència per acabar amb les llaunes amb potes. Onze anys més tard, John Mostow, un cineasta que havia dirigit un parell de thrillers entretinguts, dugué a terme la primera broma pesada; Terminator 3: the Rise of the machines, o expressat d’una altra manera, un refregit amb regust de ceba sense punyetera gràcia, molt apte per dur a una noia al cinema i alternar el visionat de la projecció amb una intensa sessió de llengües entrellaçades amb tocaments furtius. Ho vaig acceptar, superar i perdonar amb estoïcisme. Ara bé, l’any 2009, Mc G ─res a veure amb el famós punt─, una puta merda de director especialitzat en videoclips i pel·lícules infumables, es va marcar la vacil·lada de Terminator: Salvation, un llargmetratge amb la intenció d’introduir la narració dins el futur apocalíptic que se’ns insinuà en les tres anteriors entregues i el qual provocà unes arcades exagerades a tots aquells que esperàvem la foscor i el terror formant part d’un futur dominat per les màquines. Ni els més que acceptables actors, ni el gran pressupost destinat a la seva factura exhibint un gran disseny de producció, ni els superbs efectes especials; ens van llevar les ganes de perbocar amb una quarta entrega avorrida, semblant a un videojoc i que prescindia de l’actor estrella de la franquícia, el nostre estimat exgovernador de Califòrnia: l’Arnold Schwarzenegger.
Terminator Genisys: la gran presa de pèl
Així doncs, fent honor a la famosa Llei de Murphy, aquest any 2015, un tal Alan Taylor, segurament induït pels productors de Hollywood i la seva cobdícia, l’ha cagat del tot i s’ha carregat literalment la saga amb una direcció espantosa, caòtica i marcada per un ritme irregular. Realment, no sé què collons pretenien tots els que han fet possible aquesta infàmia, però han contribuït a fer encara més gran el desastre d’un dels imaginaris col·lectius més atractius de la història del cinema. Per tant, no ens queda més remei que dir: Terminator, “Requiem in pacem” i que Déu ens agafi confessats.
La premissa de Terminator: Genisys és un galimaties de tres parells d’ous que fa digeribles les palles mentals de Matrix: Reloaded. D’altra banda, la Sarah Connor és interpretada per la Khaleesi, l’Emilia Clarke, qui passa de ser la “Mother of Dragons” a la néta d’un T-800 i que com a substituta de la Linda Hamilton no enganxa ni amb cola. En Kyle Reese, encarnatat per un tal Jai Courtney, té menys gràcia i carisma que en Mariano Rajoy fent un discurs a través d’un plasma, sembla un “pagafantes metrosexual“ i no arriba a la sola de les sabates a en Michael Biehn ─el mascle i màrtir canònic amb dos pebrots per antonomàsia─. Per acabar-ho d’adobar, el nou John Connor és encarnat per un tal Jason Clarke ─el pitjor de tots amb molta diferència─ qui exhibeix una cara d’estrenyiment perpetu, probablement fruit de la manca de fibra en la dieta d’un futur postapocalíptic. Tot i així, qui salva els mobles enmig d’aquest esperpent és el nostre estimat Arnold amb uns forçats somriures ─mostrant la seva relluent dentadura─ i els quatre acudits amb els quals s’erigeix com a principal protagonista, com si es tractés d’una estrella del “Club de la comèdia”.
En resum: maleïts escurabutxaques de Hollywood, deixeu de prendre el pèl a la gent, que som nostàlgics però no imbècils, i sortosament, en principi, les noves generacions són més espavilades que nosaltres. Si el que volíeu era fer una paròdia, haver plantejat el film com a tal. Per acabar, m’agradaria plantejar una qüestió: com preteneu que ens prenem seriosament una filmació amb tants morts i tan poca sang esquitxant la pantalla?
Bastardes i bastards, mai hauria dit que no desitjaria tornar a escoltar la mítica frase: “I’ll be back”.
