Philip Michael Thomas, Phil per als amics, va néixer a Columbus, Ohio, el 26 de maig del 1949. Fill de Louis Diggs, capatàs d’una planta de Wastinghouse, i de Lulu McMorris, va créixer amb set germans i germanes més que van utilitzar el nom del primer marit de la seva mare.
El 1953 la família es va traslladar a Los Angeles, on Phil va actuar en el grup de teatre de la seva església. Als 15 anys es va començar a interessar per la religió, i després de rebre una beca d’un any, va estudiar filosofia i teologia a l’Oakwood College, un institut d’Alabama.
Trasnferit a la Universitat de Califòrnia, després de veure l’obra de teatre Hair canvia el seu enfocament de la religió al teatre. Amb el temps va deixar l’escola per dedicar-se plenament a l’actuació, i durant la dècada dels setanta va aconseguir petits papers en produccions de baix pressupost.
La seva gran oportunitat va arribar quan li van oferir el paper de Ricardo Ric Tubbs a la sèrie Miami Vice, protagonitzada per ell i Don Johnson. El fet de participar en aquesta sèrie, que va ser tot un èxit a la dècada dels vuitanta, els va suposar convertir-se en estrelles icòniques. Les carpetes de les adolescents estaven completament folrades amb fotos de tots dos tretes de la revista Súper Pop. Seva és la denominació EGOT, sigles d’Emmy, Grammy, Oscar i Tony, els quatre grans premis de la indústria als quals va aspirar a guanyar.
El 1989, quan va acabar la sèrie Miami Vice, Philip Michael Thomas va veure com també se li acabaven les propostes per protagonitzar sèries o pel·lícules, i es va veure limitat a papers per a pel·lícules per a la televisió i per la saga Extralarge, en què juntament amb Bud Spencer van protagonitzar 6 telefilms per a la televisió italiana.
Amb tot això, i aprofitant l’èxit de la sèrie Miami Vice, Phil va decidir provar sort en el món de la música. PMT, tal com es feia dir quan cantava, va resultar ser pitjor que un desastre. Living the book of my life, el primer disc que treia el 1985, era un àlbum que no hi havia manera d’agafar-lo. Ni tan sols l’aparició de dos temes seus a la sèrie van aconseguir que la gent el comprés. Unes quantes cançons més (una en castellà amb el 50% femení de Pimpinela), la gravació del seu segon àlbum, Somebody i el ser part del repartiment del musical Hair serien les seves gestes com a músic en aquests temps. El reconeixement màxim que va aconseguir va ser que la seva cançó My, my Miami fos escollida com a himne de la ciutat.
Però l’etapa més negra encara havia d’arribar. Un contracte milionari, el 1998, per promocionar productes d’un gimnàs va resultar ser un frau del qual no va cobrar ni cinc, tot i que va denunciar l’estafa i va guanyar, cosa que li va suposar poder sortir de la bancarrota en què estava sotmès
Tret d’alguna aparició com a estrella convidada, sempre al costat de Don Johnson, al programa Nash bridges, Philip poca cosa més ha fet en el món de la indústria cinematogràfica. El més a prop que hi ha estat va ser quan va posar la veu a dues edicions del videojoc Grand theft auto.
Però ara què està fent?
Des que el 2006 Philip Michael Thomas va posar la veu al videojoc Grand theft auto: Vice city stories poca cosa més se’n sap, d’aquest personatge.
I faig servir aquesta expressió, personatge, perquè llegint algunes de les declaracions que ha anat fent pel món no se m’acut cap altre qualificatiu admès per l’acadèmia de la llengua catalana. Es diu que és el pare biològic d’una dotzena de nens, tot i que ell només en té reconeguts 6 (cinc nens i una nena), nascuts de cinc relacions diferents. Seva és la declaració: «Les dones es veuen fent l’amor amb mi i amb Don (Johnson). Som necessaris per al seu benestar.»
Una altra característica seva és la falta de modèstia i el gran ego. Ell mateix s’ha comparat amb figures influents de la història, com ara Mahatma Gandhi: «Només uns quants poden ser els Ford, els Edison, els Carnegie… i crec que jo sóc entre ells.»
Tot i la seva arrogància, Phil continua treballant humilment en la indústria de la música, amb un duet de jazz, soul i gospel amb l’artista Kathy Yolanda Rice. Tret d’això, Philip és un home que ha sabut molt bé guardar la seva intimitat i poques coses més n’han transcendit.
Per acabar us deixo amb el videoclip del seu tema Just the way I planned it.
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=X84tlNzppyw” /]
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats