L’estrena de l’home formiga, sense produir excessiu soroll, s’ha fet un lloc entre les grans estrenes estiuenques. I la veritat, senyores i senyors, és que ho ha aconseguit convertint-se en una gran sorpresa a escala qualitativa, especialment per a tots aquells lectors de còmics que no donàvem ni un ral per la versió cinematogràfica d’un personatge que, tot i ser dels més antics de la franquícia, mai passà de ser secundari. L’individu que se’ns presenta, de la mateixa manera que la majoria dels superherois més importants i representatius de La casa de les idees ─tot i no ser-ho el que ens ocupa─, fou creat durant l’era d’argent dels superherois, com va ser el cas dels Avengers i la majoria dels seus integrants ─dels quals en formava part, i sort─, dels Fantastic Four, dels primers X-MEN, d’en Daredevil o de l’Spiderman. Els encarregats d’idear i donar forma a la figura que avui tractem foren l’Stan Lee, en Larry Lieber i en Jack Kirby. Tres creatius que juntament amb l’Steve Ditko, representaren el múscul creatiu de la factoria més imaginativa i popular del còmic americà durant la dècada dels seixanta.
Tant a l’univers dels còmics Marvel com a la pel·lícula, el Dr. Henry Pym va ser el primer Ant-Man: un biofísic que, a partir del descobriment de les “partícules Pym” i el disseny de la seva mudada estrafolària, pot modificar les seves dimensions reduint-les a la grandària d’un insecte, però conservant la força humana i sent aquesta augmentada proporcionalment a la de les formigues, les quals poden aixecar de cinc a deu vegades el seu pes. També, gràcies al seu ridícul casc, té la possibilitat dominar a voluntat les seves bestioles preferides i comunicar-se amb elles. Ara bé, pel que fa a aquesta adaptació a la pantalla gran, el protagonisme principal recau en el segon senyor dels himenòpters, l’Scott Lang, interpretat per en Paul Rudd ─un correcte actor de comèdia─, qui dóna vida a una espècie de Robin Hood simpàtic, bromista, solidari, separat i pare d’una filla molt bufona a qui sembla estar a punt de perdre a causa de la seva condició social i econòmica. El lladre justicier, després de sortir de la presó i fer unes peculiars alhora que estrambòtiques amistats, esdevé el segon home minvant sota el monitoratge del primer, encarnat per en Michael Douglas, qui s’apropia del seu paper i el recrea transportant fins al setè art la personalitat del científic heroic que se’ns mostrava a les vinyetes ─era un amargat de tres parells d’ous per diferents motius, si no recordo malament─. En poques paraules, els propòsits dels dos defensors del bé, a banda de complir la seva missió, són la redempció i la pròpia superació.
Un cop plantejats per sobre l’origen de l’heroi i la premissa a partir de la qual es desenvolupa la història que ens ha regalat Marvel pagant prèviament o amb una futura descàrrega, és un plaer reconèixer que ens trobem davant d’una joia de gairebé els mateixos quirats que Guardians of the Galaxy, i això ho afirmo sense que em caiguin els anells ni quedar com un eixelebrat. Si els referents que ens evocaren les aventures dels saquejadors espacials anaven des de Star Wars fins a Flash Gordon, en aquest cas, mentre visionava la filmació sense parpellejar ni un segon dins l’execrable i lúgubre sala d’un trist multicine, em venia al cap la ciència-ficció ─basada en la miniaturització del protagonista─, l’aventura i la comèdia ben trenada d’Innerspace d’en Joe Dante, més coneguda a les nostres contrades com El xip prodigiós. També em recordava a The Mask of Zorro d’en Martin Campbell tant pel que fa a l’estructura narrativa, les similituds argumentals i la instrucció iniciàtica del nostre protagonista com per l’aventura, la comèdia i l’acció trepidant que atresorava. D’altra banda, sense tenir en compte el segell de la casa, Ant-Man supera aquests precedents al cinema amb bona nota.
El fet és que l’aventura d’aquest soci dels servicials i cooperatius insectes ha estat escrita per l’Edgard Wright juntament amb en Joe Cornish i dirigida per en Peyton Reed. Els primers representen dos dels guionistes i directors de les comèdies més brillants i generadores de rialles no forçades del cinema modern, entre les quals destaquen: d’una banda, Shaun of the Dead, Hot Fuzz, Scott Pilgrim vs. The World i World’s End per part de l’Edgard; de l’altra, Attack in the Block per part de Mr. Cornish. El segon esmentat, en Reed, és un correcte realitzador de pel·lícules sense cap en concret a destacar i forjat a la pantalla petita. Bé, va dirigir en Jim Carrey, però molts altres realitzadors mediocres han dut a terme aquesta fita. Amb això vull posar de manifest que, segurament, si en Wright hagués acabat dirigint el llargmetratge, probablement hauria esdevingut la millor producció dels Marvel Studios fins avui. Tot i així, en aquests moments, per mi, és al pòdium de l’univers cinematogràfic Marvel.
Per què situo aquesta producció entre les tres millors de la franquícia? Doncs per l’espurna del guió i el nervi en la direcció, pel càsting farcit de bons actors, per un antagonista a l’altura de l’heroi, per l’Evangeline Lilly, l’acció, el ritme, les honestes rialles aconseguides durant el transcurs del film amb acudits lluny de ser introduïts amb calçador i per uns efectes especials espectaculars; però en conjunt, per la suma de tot plegat en un context lluny de pretensions i amb l’únic ànim d’entretenir. Pura aventura, acció i comèdia sense ínfules.
Amb aquests ingredients, no dubteu a pagar una entrada de cinema, dur una bossa plena de llaminadures o crispetes de casa i fruir la proposta. Tornem a llevar-nos de la butaca i fem una reverència de noranta graus a l’aposta cinematogràfica de la meva editorial de còmics preferida.
Bastardes i bastards: gaudiu d’aquesta bogeria, us ho recomano amb el meu cor negre i podrit a la mà. Això sí, si no us agrada, dubto que us tornin els diners.
