Pedro Almodóvar és d’aquells directors als quals, tot sovint, agrada deambular pel precipici artístic que hi ha entre la genialitat i el ridícul més absolut. Malgrat que ha patit caigudes sonades com Kika, com a bon funambulista que és la majoria de vegades n’ha sortit airós, produint obres desiguals però gairebé sempre d’allò més suggeridores. La piel que habito, la seva última aportació, en torna a ser una bona mostra.
Cal dir, obrint un parèntesi, que aquesta tendència al risc és tota una virtut, i més ara que estem immersos en temps en què la planúria i l’asèpsia s’imposen en la creativitat cinematogràfica. Per això donem la benvinguda a propostes tan agosarades com la d’aquest film, extrem en tots els sentits, que ben segur hauria firmat el mateix David Cronenberg.
La sinopsi, per als que no ho saben, es mou a grans trets en el terreny de les grans històries d’amor fou i de venjança, amb un punt de partida que a més d’un li pot recordar Old boy. Vera (Elena Anaya) és una misteriosa noia que resulta estar presonera en una mansió isolada d’un pazo gallec al servei de d’una prova experimental que porta a terme un cirurgià plàstic (Antonio Banderas). No és fins que hi ha un esclat de violència perpetrat per un personatge no menys enigmàtic que descobrim –a través del sempre recurrent flashback– com es van arribar a interrelacionar en el passat les vides que formen aquesta particular relació que es mou entre l’amor i l’odi.
S’ha dit i escrit que estem davant del film menys almodovarià de la carrera del director manxec. Nosaltres més aviat diríem que, ans al contrari, estem davant d’un dels films més almodovarians que recordem. Temes i estilemes repetits al llarg de les 18 pel·lícules que conformen la seva carrera i que han forjat el seu univers personal –com ara l’homosexualitat, les perversions sexuals i la cinefília– vertebren La piel que habito i, de pas, ens justifiquen. Basada en una novel·la francesa, el que potser despista més del film és que argumentalment sembla que estiguem davant d’un giallo típic o, fins i tot, una torture porn d’aquestes que tant proliferen darrerament. El que passa és que, passat pel seu sedàs, la pel·lícula salva els seus propis obstacles (què coi hi pinta aquest carai de Tigriño, personatge ridícul que esguerra el conjunt de la pel·lícula!) per anar guanyant enters alhora que ens evoca el millor de Vertigo, El col·leccionista o Els ulls sense cara, per esmentar els referents més clars. Però també, i no ho oblidem, per explotar el terreny ja explorat amb Matador, Carne trémula o Hable con ella. Com en aquelles, reblant els claus de la moralitat i l’ètica, el director aconsegueix no només incomodar-nos sinó també fer-nos despertar allò que el cinema que habitualment pul·lula per les cartelleres fa temps ha oblidat: les emocions més profundes.
Envoltat com sempre d’un equip tècnic professional de primera, pel que fa l’apartat interpretatiu (Tigriño a banda) ressalta la correcta actuació d’un frankenstenià Banderas i, sobretot, l’aportació de la que, al nostre parer, és la criatura més bella i delicada que ha donat la pantalla en els darrers temps: Elena Anaya.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn