Com diria un company de fatigues en aquesta addicció per les sèries, potser se m’ha escapat algun petit espòiler…
Quan es va anunciar l’estrena de la sèrie UnREAL el públic i la crítica ja tenien les armes ben carregades per afusellar sense miraments la nova sèrie de Lifetime sense ni tan sols veure’n un capítol. El canal Lifetime (dirigit bàsicament a la mestressa de casa de mitjana edat típica i tòpica de la societat americana) va sorprendre tothom amb el capítol pilot d’UnREAL, un drama cínic i provocador que aporta un grau de ficció a tot allò que passa darrere de les càmeres mostrant l’autèntic caos que genera la producció d’un reality de cites anomenat Everlasting.
Everlasting es grava en una mansió idíl·lica que recorda qualsevol de les casasses que podíem veure en l’època daurada dels culebrots, on un grup de noies competeixen per aconseguir l’amor del solter d’or del xou, l’Adam. Les candidates han estat seleccionades prèviament en funció dels seus perfils psicològics per configurar un grup de titelles que seran contínuament manipulats pels productors del programa capaços d’estirar els fils fins a provocar els conflictes, escàndols i drames que tant agraden a una audiència àvida de veure les misèries personals dels altres.
Creada per Marti Noxon i sobretot per Sarah Gertrude Shapiro, una antiga productora de The Bachelor, un reality molt semblant al que retrata la sèrie, comenta que no és un producte autobiogràfic i que es tracta de ficció, però admet que tot està inspirat en les pròpies anècdotes i experiències en el programa.
UnREAL és ficció, televisió dins la televisió però inspirada en la realitat, una excel·lent exploració fosca i bèstia del món dels realities de cites. És una crítica que neix de la idea de la necessitat respecte a l’entreteniment que pateix la societat contemporània, que s’aboca en massa al visionat de productes que amaguen l’art de la falsedat, la mentida i la manipulació sota la façana de telerealitat. Com ja sabem, o hauríem de saber, en un reality tot el que suposadament veiem que passa entre «Action!» i «Cut!» està perfectament guionat, manipulat i convenientment editat fora d’aquestes dues paraules, i UnREAL ho mostra d’una manera implacable. La sèrie planteja un doble joc de personatges atrapats en una doble realitat dins d’aquest fals univers catòdic.
Per una banda, veiem el pas pel programa, la manipulació a la qual són sotmeses, i la posterior eliminació de les candidates a aconseguir l’amor de l’Adam, i per l’altra, com els productors estan atrapats en una altra realitat obligats a utilitzar i manipular els concursants aprofitant que coneixen els seus drames i debilitats personals.
Embolcallada d’aquest aire de culebrot UnREAL se centra en els conflictes interns de la seva protagonista, la Rachel (Shiri Appleby), una productora capaç de traspassar tots el límits imaginables per aconseguir el que la seva cap Quinn (Constance Zimmer), la productora executiva, li ordena cínicament : «Dóna’m televisió de la bona…» La Rachel és una antiheroïna que torna al programa després d’haver estat acomiadada per causa d’un escàndol que va protagonitzar davant de càmera la temporada anterior. Es debat contínuament entre fer bé la seva feina (o sigui ser una filla de sa mare sense escrúpols capaç de tot per l’audiència), i fer front a les conseqüències personals i morals que això li provoca quan sap que el que fa no és correcte i intenta combatre des de dintre (si més no al principi…) aquest gegant corromput en què s’ha convertit la mal anomenada telerealitat, que té més de tele que de realitat i que no és més que un reflex d’un altre gegant molt més corromput que és la societat actual.
El duet protagonista, fantàstiques Shiri Appleby i Constance Zimmer, ens ofereix un estira-i-arronsa constant en què s’entreveuen les dues cares d’una mateixa moneda.
Amb la segona temporada ja confirmada, UnREAL ha estat una de les sorpreses de l’estiu i de ben segur que també ho serà de l’any.
Per acabar la temporada i com a fi de festa ens ha deixat una escena final entre les dues protagonistes que resumeix perfectament, però d’una manera molt més freda i cínica, tot el que us acabo d’explicar.
Sí, sovint la televisió és una merda, i UnREAL ens mostra aquesta merda… però és merda de la bona!
Quinn: Això, gent, és bona televisió…
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu