Hola, us parla Bob Merrick
Què té d’especial l’any 1968 del segle passat? Molt, malaïts bastards, molt! És un d’aquells anys que es donen cada cert temps i que es converteixen en fundacionals. Gairebé místics. Un període on temes, apunts, que s’han donat en certs treballs anteriors, eclosionen finalment i troben el seu to, la seva pròpia musicalitat cinematogràfica. I no és per menys. El fantàstic, la fàbula social, el terror o l’acció, van tenir les seves pel·lícules corresponents, sobre les quals s’han erigit altres obres, també singulars. Si bé, ja no van ser les primeres. Nosaltres hem escollit aquestes, però estem oberts, evidentment, perquè el col·lectiu no és totèmic -tret a tot alló que faci referència al Michael Bay o al cinema en 3D- i no practica el cahierisme. Aquesta és la nostra selecció, amb permís del bastard Camps i Linnell:
El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner)
2001: Una odissea de l’espai (Stanley Kubrik)
La llavor del diable (Roman Polanski)
La nit dels morts vivents (George A. Romero)
Bullit (Peter Yates)
D’El Planeta dels Simis ja em vàrem parlar aprofintat el ressorgiment de la franquícia; en tot cas us podeu llegir el nostre post anterior -molt superior al del bastard Simon-. Maquillatge i fàbula social es van barrejar de meravella creant una obra distòpica amb un final meravellós. 2001 va ser una descoberta extraordinària per dos grans motius: el treball de disseny de producció i tècnic, pel que fa referència als efectes especials, que va permetre oferir-nos un futur pausible i una gran metàfora espiritual sobre l’orígen de la vida humana i la seva posterior evolució a les estrelles. En definitiva, una pel·lícula extremadament poètica per un director que, com Kubrik, era de tot menys poeta. Una pel·lícual fundacional a través de la qual un jove George Lucas va tenir claríssim que ja podia desplegar la seva imaginació i portar, sense voler-ho, la ciència ficció -a través d’una primera idea sobre Flash Gordon- cap a llocs d’espectacle i emoció on no hi havia arribat mai, amb perdó de Kubrik. A la fi, i com diem gràcies a 2001 i al mestre Douglas Trumbull, va sorgir Star Wars. Aquest film és una grandiosa jugada a moltes bandes, perquè a la vegada, i gràcies a la companyia d’efectes especials de propi Lucas, ha fet avançar els efectes especials i els digitals cap a fites impensables fa només pocs anys. Polanski, pertorbador com sempre. Quimèric inquilí del seu propi univers, ens va donar un malsón estraordinari amb La llavor del diable, portant el terror cap a extranys món psicològics, com era de preveure. El mestre Romero va agafar el zombi mític, l’home que torna d’entre els morts per servir d’esclau, i el va transformar en un malparít irracional i caníbal amb La nit dels morts vivents, fàbula social, exercici de terror, metòfora de la soledat i la pròpia societat, la qual també té un dels primers i políticament incorrectes grans finals del cinema. Roman Gubern, en el seu excel·lent treball Les arrels de la por, resol que als humans ens aterren les pel·lícues de zombis, entre altres, perquè ens fa horror a través d’ una por primigènica a ser devorats vius, com els passava als nostres antecessors. I, finalment, perquè Bullit?; fàcil: després de la gran persecució automobilística del film, aquestes no han estat mai més el mateix al cinema. Sense Bullit no existiria la de French Connection i posteriors.
Mireu, i per fer-ho lligar tot, la primavera és un gran moment d’eclosió i els bastards i bastardes, que sempre anem calents, ho anem encara més. El 1968 va ser doncs per al cinema una gran primavera -n’hi ha hagut més, és clar, de les quals ja en parlarem-. D’aquí també el subtítol del post Pražské jaro. I per què? Doncs perquè el 1968, encara en plena guerra freda, es va donar el moviment anoment històricament Primavera de Praga o Pražské jaro. Del 5 de gener al 20 d’agost a Praga es va aixecar un moviment per a la liberalizació política a Txcoslovàquia, arrel de la invasió per la URSS i els seus aliats del Pacte de Varsòvia. En el cas del cinema, però, aquell gloriós 1968 els que varen guanyar van ser els revolucionaris; aquells que s’oposaven amb valentia allò que s’havia fet sempre. Un grapat de directors, tècnics, actors i productors, que en en el decurs d’aquestes grans primaveres han fet avançar el cinema per camins nous i lluminosos. Un any després l’home trepitjava la lluna. La resta és ja història, com les roderes que encara es poden veure i es veuran d’aquí mil·lers d’anys sobre el polsim llunar. Res és per sempre, però sempre ens queda el moment; aquell moment “de glória en la flor i esplendor a l’herba” que deia Walt Whitman.
I si no us està bé, i com deia -encara que no vingui al cas- el gran Clint Eastwood, tot fent nostre aquell extraordinari diàleg d’El bo, el lleig i el dolent (Sergio Leone, 196): “El món es divideix en dos, Tuco: els que encanyonen i els que fan el forat. La pistola la tinc jo, així que ja pots anar agafant la pala”. Queda clar, bastard Bataller, que Bob Merrick és el bo, així que… agafa la pala!
Us ha parlat Bob Merrick
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas