La segona temporada de True detective ha sigut el projecte més personal de Nic Pizzolatto, el més controvertit i el que menys s’ha entès, amb el divertit al·licient d’haver creat opinions contràries a la seva radical visió sobre el mite del detectiu al món de la televisió.
Escriptor curtit a les planes del prestigiós diari The Atlantic, Pizzolatto és un àvid lector, amant de la pintura i seguidor de tota mena de filosofies i cultes, siguin de la ideologia que siguin, a més d’haver-se guanyat la vida en un bar de mala mort d’Austin.
Dos llibres, Galveston i Between here and the Yellow Sea, el varen portar a la fama literària, però ell el que volia era fer televisió, sobretot després de la impressió que li va causar veure The Wire de David Simon.
La primera temporada de True detective va portar rius de tinta, sobretot per la seva riquíssima simbologia i que els bastards ja vàrem apuntar en aquella ocasió. The Western Book of the Dead és el títol de la segona part d’aquesta antologia de l’HBO. Som-hi.
The Western Book of the Dead té com a marc espacial Vinci, una ciutat californiana molt propera a Los Angeles, bruta, corrupta i plena d’autopistes que la separen. Veiem una torre d’aigua, veiem magatzems grisos, veiem asfalt i cotxes i ens asfixiem amb el seu aire replet de fàbriques i el que sembla una central termoelèctrica, generadora d’emissions de residus.
Rodada a Vernon, una miniciutat del sud de Los Angeles i no molt llunyana del temible barri de Skid Row, és el perfecte exemple d’àrea fortament industrialitzada i verinosa, coronada per ximeneies, cables elèctrics i vies de tren pels quals passen vagons de mercaderies, similar al Chinatown (1974) de Roman Polanski. Té una petita escola, una estació de policia, una dotzena de cases i un restaurant. Els carrers, buits, només s’emplenen de camions i cotxes de dilluns a divendres i en horari laboral. A la nit és un desert humà. I, per descomptat, Hollywood mai s’ha interessat per rodar cap film a la zona.
Vernon és com l’imaginari de Vinci, un lloc corrupte des del 2006, quan el seu alcalde, Leonis Malburg, i tota la seva família varen ser acusats d’apropiar-se de fons públics per enriquir-se. Denúncies de tota mena es varen anar acumulant fins al 2011, a més d’afegir-s’hi queixes contra una constant pol·lució d’arsènic i plom provinent d’una fàbrica de bateries que finalment va ser tancada. L’infern industrial de Lynch, sens dubte. El purgatori.
La influència de David Lynch a The Western Book of the Dead és del tot present. La decadència industrial de Vinci que condueix als seus personatges a un destí malèfic és un tema recurrent al cinema de Lynch des d’Erasehead (1977). El so de fons de maquinària pesant es pot sentir i fins i tot olorar al nou True detective. Inland Emire (2006), Dune (1984) o Twin Peaks planen sobre el cel metàl·lic de Vinci. D’aquesta atmosfera moribunda i fantasmagòrica ja en vaig parlar ara fa un any. Lynch és un geni. Però també ho és Pizzolatto.
L’expansió perversa del diner al sud de Califòrnia es trasllada a un neguit existencialista que arrossega tots els personatges. L’afany per enriquir-se s’assembla molt a l’obsessió de Frank Semyon a Twin Peaks de convertir la serradora del poble en un club de música i joc. L’home ha estat jugant massa temps a la ruleta russa del màxim profit i ara toca pagar les consequències.
De Lynch tenim també les cançons lànguides i oníriques. Des de l’intro amb Leonard Cohen “I was not caugh though many tried. I live among you. Well disguised” i els seus sintetitzadors industrials dels vuitanta a My least favorite life de Lera Lynn o The rose de Conway Twitty amb un Elvis banyat en llum blava –”Your love is like a razor / My heart is just a scar“– quasi calcat a La llorona de Mulholland Drive (2001).
Mulholland Drive, el gran film sobre el malson de Los Angeles, és l’ou de pascua amagat de True detective 2. El lligament de plànols zenitals de les interminables autopistes anònimes de la ciutat acaba en una referència concreta, Mulholland Drive 101 North, amb la qual Pizzolato deixa clar qui és Déu. Lynch, sempre Lynch, com ens ho farà veure a la famosa escena de l’orgia dels peixos grossos de Vinci.
Però, i els personatges? Se n’ha parlat molt, de la seva angoixa existencial. Per a l’espectador menys convencut, el problema potser ha sigut no poder identificar-se amb cap d’ells. Des d’un Paul Woodrugh exmercenari que intenta amagar la seva homosexualitat practicant sexe amb la seva dona amb l’ajuda de la Viagra, passant per Frank Semyon (Vince Vaughn) amb una acusada manca d’empatia per la seva parella, fins al detectiu Ray Velcoro (Colin Farrell).
Ray Velcoro mereix un punt i a part. Amb una caracterització exemplar, tenim un detectiu amb bigoti estil anys setanta, cabells greixosos, americanes cutres i alcohòlic, estil Jim Rockford a The Rockford files. Velcoro és un peó més de la imatge esmicolada que ens vol presentar Pizzolatto sobre la masculinitat. La seva dona va ser violada, viu devorat per la venjança i intenta lluitar per la custòdia d’un fill que pràcticament no veu. Personatges torturats molt similars a Magnolia de Paul Thomas Anderson, que també passa a Los Angeles.
La tradició de col·locar referents literaris a la sèrie sembla ja ser un tema recurrent en el cinema de Nic Pizzolatto. Sota les entranyes de la trama podem sentir com brota l’Antígona de Sòfocles, amb el conflicte entre societat i individu, o Èdip Rei, del mateix dramaturg, en què el Rei, per trencar una profecia, descobreix una terrible veritat que el portarà a arrencar-se els ulls, com Ben Caspere, el planificador de la ciutat de Vinci, assassinat brutalment amb els genitals rebentats i els ulls cremats amb àcid.
El mestre alemany Eckhart, filòsof i místic de Turíngia, també hi és present, sobretot en la màxima que el pecat porta a un canvi i que tot els que ens passa és part d’un pla molt més gran. Eckhart tenia obsessió per la imatge dels ulls humans i la seva connexió amb la figura de Déu, “l’ull pel qual veig Déu és també l’ ull pel qual Déu em veu.” Què passa si perdem aquest ull?
Nic Pizzolatto no col·loca gratuïtament els llibres que devora l’Antigone “Ani” Bezzerides (Rachel McAdams) sobre la taula. Sense entrar en detalls, apareix a la pantalla Hagakure: el codi del samurai, en què s’explica que el guerrer ha de viure com si estigués mort per així evitar la por a entrar en el regne dels difunts. L’Ani va ser abandonada per la seva mare de petita, obligant-la a viure en una comuna amb el seu pare Elliot i la seva germana Athena (més referències a la Grècia clàssica, la deessa de la guerra). Pizzolatto, que va ser criticat a la primera temporada per no haver treballat el costat femení de la sèrie, dóna ales a aquesta gran dona obsessionada pels ganivets. Una lluitadora, una supervivent.
El gènere del California noir és potser el ciment que aguanta tota l’estructura de The Western Book of the Dead, sobretot amb la novela de James M. Cain El carter sempre truca dues vegades (1934), amb una taverna perduda en els marges de Califòrnia i un detectiu que cau en la xarxa corrupta d’una bella dona. El somni etern de Philip Marlowe o Red harvest de Dashiell Hammett són altres exemples notables i és molt clara la presència en tota la història de True detective de la novela de James Elroy The big nowhere.
I la pintura? Només comentar alguns detalls. A l’oficina de Frank Semyon veiem El cocodril i la serp de Maria Sibylla Merian (1730), al·lusió a l’atmosfera bayou de la primera temporada i en la qual es representa la idea del depredador. Si la serp s’empassa el cocodril pot arribar a explotar. Si el cocodril mata la serp, pot morir paralitzat pel seu verí.
Entrem ara a la casa de Ben Casper, l’home sense ulls. Trobem que, a part d’una parafernàlia fortament sexual, el difunt té una pintura sobre la mort d’Ofelia de Hamlet o un esquelet de Lousiana, que ens provoca pànic i que és una picada a l’ullet al primer True detective.
Els detalls. Tot està en els detalls. Ray va al metge just després del magnífic episodi del tiroteig i el doctor li pregunta si realment vol viure després de trobar-li una petita línia vermella al fetge, començament de cirrosi, semblant al càncer del protagonista Roy Cady, de Galveston, la novela de Pizzolatto.
En aquesta línea, Frank Semyon confessa a la seva dona com el seu pare alcohòlic el va tancar al soterrani quan era petit, ell va lluitar amb les rates durant hores i va pensar si realment aquell seria el dia de la seva mort. Angoixa i més angoixa. Pur existencialisme, tot plegat.
Irresistibles són els plans des de l’aire de les autopistes de Los Angeles que es bifurquen com serps i que porten cotxes i camions cap a rutes incertes, com els protagonistes de la sèrie o com la trama que tantes queixes ha provocat entre alguns mitjans, per laberíntica i confosa. Potser és la recerca d’una sortida desesperada. Camins oberts a la interpretació.
Recerca desesperada cap a una espiritualitat perduda? És la que busca l’Elliot (David Morse), pare de l’Ani Bezzerides, a l’Institut Panticapaeum, nom d´una antiga ciutat grega destruida pels huns el 370 aC. Aquest retir mental, que coincideix amb els últims episodis del Don Draper de Mad men, és la viva imatge del famós Esalen Institute a Big Sur, fundat el 1962 amb l’objectiu de restaurar l’espiritualitat perduda pels excessos del capitalisme a Califòrnia mitjançant la filosofia new age.
L’estil cinematogràfic de Pizzolatto té com a referent Nigel Bluck, director de fotografia que ha sabut fer la transició dels 35 mm de la primera temporada al digital, amb càmeres Panavised ARRI Alexa Plus XT 4:3, perfectes imitadores de l’estil anamòrfic. Nigel matxaca la subexposició llumínica dels plans, deixant els colors en grocs, negres i taronges foscos per emfasitzar l’ambient tòxic de Vinci.
I el final, aquest episodi final, Omega Station, l’última lletra de l’alfabet grec, la que tanca el gran cercle, amb referències a Sunset Boulevard (1950) –escena de la piscina–, Quiero la cabeza de Alfredo García de Sam Peckinpah –escena del desert– o la màscara de corb de l’assassí, que ara apareix en un flash en un anunci a l’autopista de Los Angeles lligada al poema fatídic d’Egdar Allan Poe The raven.
S’ha de veure The Western Book of the Dead sense els ulls arrencats. I sí, m’ he oblidat dels haters que han atacat la sèrie.
Els meus sincers respectes.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo