De vegades el cinema espanyol, per aquelles coses de sacsejar-se uns complexos que no hauria de tenir o vés a saber per què, es llança de cap a intentar reproduir les modes del cinema britànic o estatunidenc quan aquestes tenen una mica d’èxit. En els darrers anys, pel·lícules com World war Z, 28 days later ─farà una dècada─, Land of the dead i Diary of the dead de George A. Romero o sèries de la popularitat de The walking dead, han posat de manifest la preferència del públic contemporani per consumir productes en què l’apocalipsi, les infeccions i els morts vivents se situen com a epicentre a l’hora d’explicar històries, independentment del motiu que els aboqui a aquesta preferència, fet que seria motiu per escriure un altre article o fins i tot una tesi sociològica. El senyor Miguel Ángel Vivas n’ha pres nota i a partir de la novel·la Y pese a todo… ha elaborat la filmació que avui ens ocupa. Si anys enrere les imitacions per part de la indústria cinematogràfica hispana eren protagonitzades per desconeguts actors italians o d’aquí que es canviaven el cognom, avui, en plena època de globalització econòmica es deixen bona part del pressupost a contractar secundaris reconeguts a Hollywood o estrelles de la pantalla petita, com és el cas d’aquesta adaptació. Si més no s’estiren una mica més: compren els drets d’una obra literària i destinen pressupost a una acceptable a la vegada que modesta factura en l’apartat tècnic ─cal destacar la caracterització dels infectats i l’ambientació. Tot això, però, no suposa un obstacle per tal de descuidar el pilar més bàsic en qualsevol llargmetratge: el guió.
Extinction comença amb una escena trepidant filmada per uns operaris de càmera que devien tenir una síndrome d’abstinència important o bé se’ls havia servit una sobredosi d’excitants durant el càtering, perquè el mareig amb què servidor acabà fou considerable, i aquest fet no impedeix que ens trobem davant d’una escena collonuda. A partir d’aquí, el tedi s’apodera de la història. D’una banda tenim un home més fet pols que en Max Rockatansky a l’inici de Mad Max: fury road amb un gos homenatjant I am legend, i de l’altra un pare poruc amb clars símptomes de restrenyiment en la seva expressió amb una filla repel·lent, com si es tractessin dels protagonistes de The road en versió sedentària. Ells solets s’han encarregat de provocar-me multitud de badalls i constants cops d’ull al rellotge durant gairebé dues hores. I és que els personatges anteriorment esmentats, respectivament interpretats per Mathew Fox, un gos, Jeffrey Donovan i la nena Quinn McColgan conformen els principals protagonistes, secundats per Clara Lago i Valeria Vereau, d’un thriller dramàtic ambientat en un paratge gèlid, el qual peca d’una manca de ritme insultant i pretén explicar-nos, d’una manera deficient, el motiu pel qual els dos protagonistes masculins no es poden ni veure quan anys enrere eren amics de l’ànima o alguna cosa més. Enmig de l’avorriment general proporcionat pel senyor Vivas, els salts enrere curts i situats amb tardança que ens desentrellen el més que previsible misteri i les tres seqüències d’acció prou ben rodades, no resulten suficients per esmenar un guió excessivament fluix i un metratge massa llarg per la poca cosa que s’hi exposa. Sent generosos, a banda d’una mica més d’acció a la part central de la narració i menys enfocament en la història d’amor dels protagonistes masculins, una tisorada de vint minuts en el metratge i l’aparició d’algun personatge interessant durant el nus, l’haurien millorat considerablement.
Ara bé, no m’interpreteu malament, Extinction no és una mala pel·lícula, de fet té els seus punts. Simplement és pesada i monòtona alhora que posa en relleu un guió poc treballat que fot enlaire unes correctes interpretacions, una premissa interessant tot i escassament original, una bona posada en escena i les expectatives que molts podíem tenir a l’hora de deixar-nos uns dinerets al cinema per veure un thriller postapocalíptic, perquè el fet que aquest tingui un component dramàtic, amics bastards, no implica que ens hàgim de morir d’avorriment durant quasi dues hores. No es pot considerar dolenta, això sí, sempre que el cinema d’Albert Serra es trobi dins les vostres preferències i gaudíssiu amb els episodis monogràfics sobre the governor que ens va oferir la soporífera quarta temporada de The walking dead. Espero, si més no, que la novel·la de Juan de Dios Garduño sigui força més entretinguda, ja que el llenguatge literari i el cinematogràfic sense cap mena de dubte són força diferents i seria injust per l’autor del llibre que una obra soporífera com aquesta fes tirar enrere els possibles lectors que valoressin submergir-se en la lectura de la narració original, de la qual m’han arribat molt bones referències i no descarto donar-l’hi un cop d’ull.
En definitiva: bona factura, actuacions passables, una posada en escena modesta i efectiva a parts iguals, uns monstres ben reeixits; però un ritme ideal per fer una becaina que puja en comptades ocasions sense inquietar gaire. Recomanable per combatre l’insomni.
