Abans no continueu llegint us vull advertir que explico detalls que us aixafaran la pel·lícula. Si teniu ganes de veure el darrer treball d’Almodóvar, La piel que habito, sense intoxicacions del vostre humil narrador val més que pareu aquí. Fet l’advertiment, anem-hi!!
El famós director manxec ha creat, a partir d’una extensa i excel·lent filmografia, un univers particular farcit d’elements que li van permetre tenir un club de fans molt fidel. El sentit del humor àcid, els personatges histriònics, les imatges coloristes, la música (no falla mai!!) d’Alberto Iglesias, i la història. Una història que sempre acaba enganxant, que sempre té una coherència global i una resolució adequada. Em considero membre de ple dret d’aquest club, sobretot per la gran capacitat d’emocionar amb les seves històries. Ja se sap que d’emocions n’hi ha de molts tipus i amb molts matisos, però bàsicament el cinema ens proporciona alegria, ràbia, tristesa i fàstic. Totes elles són fàcils de controlar en el context d’una sala de cinema, el que costa de suportar és la decepció.
La piel que habito es va vendre com el salt de Pedro Almodóvar al thriller, al suspens i fins i tot algú va dir al gore. Algun il·luminat va escriure que s’hauria d’inventar un gènere nou per definir aquest nou film. Potser no anava tant desencaminat, perquè costa molt poder catalogar-lo. Es queda a mig camí de tot. Arranca el film de manera interessant, un metge està fent proves de transplantament de pell a una noia, amb pell artificial a partir de gen animal. Tot i la poc creïble interpretació de Antonio Banderas , la cosa arrenca bé. En aquest moment ja et planteges que fa Eduard Fernández de secundari, penses “vols dir que al reves no aniríem millor?”. El film va avançant i coneixem a la noia trasplantada (Elena Anaya) i a la seva cuidadora (Marisa Paredes). De sobte!! El tigre!! Elements humorístics que trenquen tot el misteri, que et fan sortir de la història i que et plantegen una situació entre còmica i absurda que desfà ingredients del guió que eren interessants.
A partir d’aquí fem un viatge en el temps per veure la vida del metge anys abans i la relació que tenia amb la seva filla. No explicaré res més perquè aquí continua el drama. I no a la pantalla sinó a la direcció. Almodóvar no sap crear escenes d’acció, no és gore, no crea terror ni misteri. Una decepció. Només dos exemples: El primer, la persecució d’una furgoneta i una moto que a La Riera la rodarien amb més velocitat i acció. El segon la venjança del metge no se la creu ningú. No ets capaç de posicionar-te a favor de la víctima o del torturador, no sents pena, ni ràbia, ni desig, no et transmet res. Acostumats a grans venjances (ja sabeu com m’agrada aquest gènere) a Old Boy, I saw the devil o per exemple a Les 7 jours on el venjador també era metge, i fins i tot l’esplèndida Hard Candy, en què Ellen Page ens feia tancar les cames i comprovar com teníem la caixa d’eines.
A la televisió es va recuperar aquesta setmana Volver, i veient-la encara enyores més l’autèntic Almodóvar, el que sap emocionar, entretenir, divertir, el que en sap. Veient La piel que habito vaig pensar què en diria el meu homònim Jep Cabestany de La Competencia:
Vete a tu pueblo Almodóvar!!
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1