Aquest any ha aparegut un documental sobre Steve McQueen que té com a nom I am Steve McQueen. Filmat en un estil cronològic i amb entrevistes amb amics, familiars i exdones (en va tenir tres), és una introducció acceptable a la vida de l’actor, encara que s’amaguin alguns detalls per evitar embrutar la seva figura.
Steve McQueen ha sigut un dels millors actors que ha tingut mai el cinema. The King of Cool li deien, aquell que amb una sola mirada es menjava el paper de Yul Brynner a Els set magnífics (1960). A Papillon (1973) es mereixia haver guanyat un Oscar i a El colós en flames (1974) es pot notar el duel artístic entre Paul Newman i McQueen, rodatge que va estar a punt d’anar-se’n en orris per l’exigència de McQueen de tenir el mateix nombre de línies de diàleg que Newman, tret que caracteritzava les deficiències personals d’aquest actor i que es remarquen en el documental, tot i que de manera molt benèvola.
Personatge electrificant, sexi i carismàtic, va tenir papers rellevants a La gran evasió, The Cincinnati kid, o Bullitt. Sam Peckinpah, que el va dirigir a Junior bonner i La fugida, deia d’ell que si es vol aprendre a actuar només n’hi ha prou d’observar en un primer pla els ulls de Steve.
El documental ens presenta el seu fill i també actor Chad McQueen (no el recordeu de Karate kid?), els seus néts, l’Steve i la Molly, i les seves tres dones, Neile Adams, Alie MacGraw i Barbara Mintry. Són conegudes les baralles que tenia a casa amb Ali MacGraw (el documental no ho amaga) o les constants infidelitats amb Neile Adams ─que només somriu quan li pregunten dient que era una època d’amor lliure─ i apareix el fracàs més sonat de la seva carrera, el film Le Mans (1971), que gairebé el porta a la ruïna, amb un rodatge delirant, en què no hi havia estructura ni guió i amb la paorosa presència de 350.000 extres. Una bogeria.
Sí, en el documental ensumareu que Steve McQueen era una persona extremament insegura, imprevisible i amb explosions d’ira en què tot era o blanc o negre. El seu costat d’home dur no era més que una gran màscara. James Corbun ─el seu millor amic─ deia que segurament patia paranoia, però el que no se li pot negar era el seu magnetisme, una bèstia de la interpretació i l’actor més ben pagat dels anys setanta.
Però ara passem als detalls més suculents i que no apareixen en el documental. Al llibre de Darwin Porter, Steve McQueen, King of Cool: Tales of a lurid life, descobrim que l’actor era fill d’una mare prostituta i un pare que el picava a tort i a dret. Es va prostituir i va ser membre d’una banda que robava cotxes. Va passar pel reformatori i va treballar per una casa de meuques, en una serradora i de venedor d’entrades de circ. Va acabar als Marines i es va aficionar als cotxes de carreres i les motos per acabar tenint una de les col·leccions automobilístiques més importants del món.
Durant els seus matrimonis se’n va anar al llit amb la Marilyn Monroe, la Marlene Dietrich, l’Ava Gardner, la Lana Turner, la Joan Crawford i la Bette Devis, però també amb en James Dean i en Paul Newman (era bisexual).
El seu afany per la fama, el sexe i el reconeixement de públic i crítica denotava una profunda manca de satisfacció personal i molta soledat. Li entraven diners a dojo (havia arribat a cobrar 750.000 dòlars per film) però es gastava tot el que tenia en cotxes, limusines, xofers, guardaespatlles, perruqueria i gimnàs.
El seu final va ser tràgic. Jove encara i en ple rodatge de The hunter (1980), se li va diagnosticar una forma estranya de càncer anomenada mesotelioma causada per l’asbest que havia inhalat quan netejava vaixells a l’armada.
Va morir el 7 de novembre del 1980 a Mèxic. Les seves últimes paraules varen ser en espanyol.
«Lo hice.»
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo