Per molt que els responsables de Fear the walking dead vulguin desmarcar l’spin-off de la sèrie mare, The walking dead, és innegable detectar, vistos ja els dos primers episodis, els mateixos tics del segell AMC. Per desgràcia. Tot i que la nova sèrie sembla que intenta mantenir el seu alt nivell de producció, interpretatiu i de FX, la trama, el guió, s’ensumen previsibles i soporífers des del minut zero. Però anem de forat en forat, com feia el grandiós John Holmes. Els responsables d’aquesta nova venuda de fum, entre ells el creador del còmic aoriginal i autor del llibre “Com viure de rendes repetint-se més que l’all”, Robert Kirkman, asseguren que aquesta ‘nova’ sèrie vol ser molt diferent de The walking dead i a la resta de produccions del (sub)gènere vistes fins a la data, que serà una sèrie plenament autònoma i que no hi haurà crossovers. Caram, quins collons…
Bé, doncs comencem pel principi, per l’escena inicial que, com a The walking dead, sembla semiplagiada del film de Danny Boyle, 28 days later, precisament quan el protagonista, després de despertar-se d’un coma en un hospital arran de patir un accident de tràfic, entra desorientat a una església a buscar ajuda. Aquí, el nostre protagonista es desperta desorientat en una església d’estètica similar a la del film, tot i que ho fa després d’un viatge al meravellós món de l’heroïna. En efecte, aquí l’església resulta ser el cau d’una colla de ionquis okupes, i possiblement el lloc on es cou el germen del virus Z que justifica l’univers The Walking Dead. Una gran diferència, per descomptat.
Segona gran diferència: la família. Si a The walking dead el model familiar clàssic i la seva nova reestructuració en un món zombificat és un dels seus grans arcs argumentals, aquí el focus de la trama se situa en una família formada per separats amb fills poc sociables d’altres matrimonis (un ressentit, una llesta de cop de puny a la cara i un drogoaddicte) que hauran de sobreviure units a l’eclosió de l’apocalipsi zombi. Sabeu què significa tot això, no? Més drama, més talking dead, zero sexe i encara menys zombis. Ah..! I no us penseu que els passi res greu, als membres d’aquesta família, no! Efectivament, una altra gran diferència.
Seguim. La sèrie se situa en el minut zero de l’eclosió de l’apocalipsi zombi, un moment mai narrat i mai imaginat en la història del cinema, cosa curiosa tenint en compte que la filmografia Z inclou un nombre interminable de produccions a l’esquena des del 1968, any en què George A. Romero va impactar el món amb la mare dels ous, la reinvenció del zombi modern amb The night of the living Dead. No per res, però el film World War Z, conscient precisament d’un punt de partida sobradament revisat, se’l poleix en 15 minuts trepidants. També la darrera i irregular revisió del clàssic de Richard Matheson, I am legend. Aquí, sort en tindrem si l’eclosió no passa de la primera temporada. De fet, segons ens informen els creadors, la sèrie narrarà els fets previs al desvetllament del coma d’en Rick Grimes. L’horror, l’horror…
Menció a part mereix l’opening del xou, que si a The Walking Dead era una merda, aquí ja és una tifa mida Tyrannosaurus rex. El disseny, l’estètica i la música estan fets amb material reaprofitat provinent de The walking dead, una autèntica falta de respecte per una peça que ha donat autèntiques obres d’art al format. Per no parlar de la veu que a cada nou episodi ens donarà la benvinguda amb el missatge “Previously on Fear the walking dead”, amb la mateixa cantarella i to que en la sèrie mare. Una nova diferència. ¡Vamos, reinas, que me lo quitan de las manos…!
Hi ha qui ha volgut destacar, fins i tot, la tensió d’algunes escenes del primer episodi (sí, del primer, perquè en el segon no passa absolutament res digne de menció). Amics: he vist escenes de Bob Esponja amb més tensió i més ben resoltes. I amb millors diàlegs. Deu ser que he vist molta merda Z i això ja em rellisca, no us ho nego, perquè no he trempat en cap moment, i si se m’ha arribat a posar ‘morcillona’ ha estat més per detectar-hi una música amb reminiscències carpenterianes que a un tractament visual, per al meu gust (i a com a The walking dead) massa impersonal. I una última cosa que a mi em fa molt de riure és que ningú conegui el que és un zombi, és com si el zombi no existís a l’imaginari col·lectiu del món catòdic que se’ns presenta, com si ningú sabés que s’han de matar amb un cop fort o un tret al cap. I això són coses que en l’any 2015 costen molt de passar.
Malgrat tot, les audiències acompanyen (10 milions d’espectadors el telefilm d’estrena, i 8,2 el segon episodi), fet que només té una explicació plausible: el fenomen zombi, fins fa només deu anys encara reservat a una minoria freaky més o menys posada en el tema i amb una dilatada filmografia revisada a l’esquena, ha passat a convertir-se, gràcies a The walking dead i altres creacions per l’estil, en un producte mainstream per a tots els públics. AMC podria plantejar temes interessants, però només els exposa de passada (les conseqüències familiars de l’addicció a les drogues o la bogeria de qui es veu al marge de tot del primer episodi; la suposada o no violència policial i el proteccionisme fraternal del segon), mai els traspassa, mai creua la línia per provocar-nos l’esgarip, el rebuig, el debat o la discussió. Sí, sí, sí… “Estem al principi, no vulguis córrer massa!”, deveu estar pensant molts. No us enganyeu: ni els interessa aprofundir ni en saben més. Només volen vendre el zombi com mai abans s’havia venut. Es preveu, en definitiva, una altra sèrie Z de baix perfil que ni fa pensar ni acaba d’entretenir del tot, material de consum per a una majoria neòfita que es menja, sense dilació ni discussió, el que li posin al davant. Això i que segurament també m’estic fent gran.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat